He estat absent durant un temps, la veritat es que he estat passant un mal tràngol.
El passat mes d’abril, a un dels meus nebots de 24 anys se li va diagnosticar un càncer de difícil pronòstic.
Fa dues setmanes ja el vàrem enterrar i no m’he recuperat de
Ens van dir que l’Hospital de la Vall d’ Hebrón era el millor per tractar un càncer de mal pronòstic ja que disposava de la millor tecnologia i el cap, el Dr, Baselga era una “eminència” de prestigi internacional.
Potser sí que disposen d’aparells avançats, relativament, ja que van trigar una setmana a començar el tractament perquè l’aparell de radioteràpia estava espatllat.
Potser sí que el Dr. Baselga és una “eminència”, però no es va dignar a parlar amb els pares del malalt ni una sola vegada. Segurament quant parla amb els malats no hi han periodistes ni li posen medalles.
El metge que teòricament el portava, el van veure dues vegades, si no estava de Congrés, estava de vacances.
Però no és això el que em preocupa, perquè si la unitat funcionés, no caldria que els metges informessin als familiars o als malalts, sempre que algú altra tingués aquesta funció, no em preocuparia si els malats no es tinguessin de barallar per una cadira de rodes, ¿ningú pensa que a aquests malats els hi és difícil desplaçar-se? No em preocuparia si algú es preocupés de coordinar els tractaments per evitar esperes de hores i hores, ¿ningú no pensa que molts malats venen de fora de la ciutat, que evidentment no es poden desplaçar sols i que necessiten de totes les forces per recuperar-se i no per esperar hores i hores en una cadira, si és que n’hi han?
¿Algú pot pensar que aquest malats i els seus pares poden necessitar suport psicològic per el que estan passant? Creia que existia, o al menys ho havia vist en algun reportatge, deu ser en un altra hospital, no pas a la Vall d’Hebrón.
Estic encara en estat de xoc del mal tracte que reben els malats, no n’hi ha prou que estan lluitant contra el càncer, a més han de lluitar contra la arrogància de certes caps d’infermeria i contra la burocràcia hospitalària. Els obliguen a fer llargues esperes per rebre tota classe de volants, els citen al matí per un tractament de 30 minuts i els fan tornar a la tarda i mai no hi ha amb qui parlar.
El que va rematar el meu nebot, van ser les 12 hores que va esperar en una “camilla” a urgències, el van enviar a les 10 del matí a fer unes proves i va esperar fins a les 10 de
Quant per fi, després de que els pares es barallessin amb tota la unitat, a les 10 de la nit , un metge jove i cansat se’l va endur , els seus pares ja no el van tornar a veure viu. .
El meu nebot volia viure el màxim, ho va aguantar tot sense cap queixa, sabem que no tenia masses possibilitats, però si hagués rebut millor tracte encara seria amb nosaltres.
¿Aquesta es la sanitat catalana de qualitat?
Una Sanitat on el malats té menys valor que un fitxer?
¿Perqué no estan informatitzats els historials clínics? ¿Quant de temps pot esperar un malalts cansat i amb terribles dolors fins que trobin el ditxós historial?
Molt malament, molt malament.
Ens han fet creure que
Hem parlat molt del finançament de la Sanitat, si la davallada de
I si no es culpa del finançament sino de la mala organització, doncs, Marina comença a tallat caps o reconeix que ets incapaç i dimiteix.
