Benvinguts al blogg

Recordo que molt aviat, abans de l'adolescència, m'interessava el que passava arreu. Sempre m'ha apassionat la política. Als 40 vaig decidir que tocava participar directament en la presa de decisions. He sigut regidora i portaveu a la oposició, primer com independent i més tard afiliada a ERC.

He estat diputada al Congrés, on vaig exercir de portaveu de les Comissions de Medi Ambient, Sanitat i Afers Exteriors. Més tard vaig presidir la Comissió de Medi ambient

He estat primera tinent d'Alcalde i regidora d'Hisenda i Medi Ambient de l'Ajuntament de Santa Perpètua

Fa uns anys vaig deixar la política activa, ara el blog més que un diari és un recull de opinions que m'interessen. Em servirà per tenir un recull personal de la evolucio del nostre entorn.

(per repassar quant em jubili)





Cercar en aquest blog

dijous, d’agost 28

Notes de vacances: Mauthausen


Un dels motius de passar uns dies de vacances a Àustria a part d’aprofitar les invitacions al festival de Salzburg era peregrinar a Mauthausen on el Mijail Hass (més tard Hegedush) pare del meu espòs hi va passar els darreres mesos de la segona guerra mundial.

El que hagués estat el meu sogre, per el fet de ser jueu va ser enviat a una “unitat de treball”, es va passar la guerra treballant per les carreteres d’ Europa Central. Cap al final, aquells homes que encara van resistir vius, desnodrits, plens de polls i amb tifus els van portar a camps de treball de on ja no en tenien que tornar. El Mijail de 1m 70 d’alçada va arribar a Mauthausen pesant 36 kg.

Però ell, encara que molt malalt va aguantar fins la alliberació del camp, i com ell va explicar, gràcies a que Mauthausen va ser alliberat per els americans va poder tornar a Hongria. La raó va ser que els americans van portar metges, van tenir cura dels malalts i els van alimentar adequadament, els primers dies només amb farinetes i gradualment van passar a menjar sòlid. Es comentat entre els supervivents que els presos malats de tifus d’altres camps van morir com a mosques per el fet de menjar massa de sobte.

Tot caminant per el camp, ara convertit en museu, els barracots repintats per estudiants, per la sala de gas, el crematori, el pati ... un dia clar i fresc d’estiu, enmig d’un paisatge meravellós. es fa difícil entendre fins on pot arribar la maldat i la estupidesa del ser humà. Molt a prop del poble de Mauthausen, que no podia obviar el infern que tenien al costat no et pots deixar de preguntar si la humanitat ha estat vacunada contra la intolerància i el racisme, si ho haurem explicat bé a la següent generació.

Un bri d’esperança em va venir al pensar en els antecedents dels meus dos acompanyants, el meu marit fill d’un supervivent de Mauthausen i el seu amic, fill d’un oficial de l’exèrcit hongarès. Aquest oficial després de la guerra es va salvar de ser executat gràcies a que el meu sogre quant va saber que era jutjat, va anar al judici i va testificar que aquell oficial encara que havia estat encarregat d’una unitat de treball s’havia comportat correctament amb els subordinats.

El Mijail després de tot el que li havia passat, la resta de la seva família no va poder tornar, s’hagués pogut quedar a casa però va anar a salvar a un home. I qui sap si ell va resistir tota la guerra perquè va tenir un cap que dins de la folia van intentar conservar el seny i va tractar als jueus sota el seu càrrec amb la humanitat que li va ser possible.

Aquesta història la van saber el meus acompanyants quan ja feia anys que compartien aula i amistat (amistat que ja dura més de 40 anys).

El que em dona esperança es saber que dins de situacions de folia general sempre hi han persones que són capaços de conservar la dignitat, que en circumstàncies extremes són capaços de diferenciar entre bé i mal, . Aquestes persones que no consten a cap llibre d’història són els que fan la història de la humanitat

moltes nacions han deixat un record per els seus que no van saber defensar i van morir a Mauthausen, ¿on és la placa de la Generalitat per els catalans que no van poder tornar?


Alguns ajuntaments sí han deixat un petit record com el de La Escala i La Vajol




Monument als hongaresos morts al camp,







!! NO ENS OBLIDEU!!


dimarts, d’agost 26

Notes de vacances. Linz, la preferida




Hem visitat Linz,.

Linz, s’està preparant per ser la capital europea de la cultura del 2009. Els € europeus hi estan caient a cabaços, els veurem a l’any vinent convertits en museus i centres culturals.

Linz ja és una ciutat molt maca a la vora d’un meandre del Danubi.

la "donació"


En altres èpoques, que fins ara es volien oblidar, va ser la preferida de Hitler. Els seus pares hi són enterrats prop. Hitler li va fer donació d’unes estàtues que fins ara eren en un sòtan, algú sense dir res les ha col·locat en un parc. Es cert que l’art no deixa de ser art perquè segons qui el compri o el doni i la història és la que és. Però no em deixa de neguitejar el pensar si a Linz i en general a Europa hi ha hagut una generació que no s’ha enfrontat amb la seva història i això pugui propiciar que s’hagin escampat unes llavors que algun dia poden rebrotar.

diumenge, d’agost 24

Notes de vacances. Viena, un gran imperi




Abans d’anar a Viena s’ha de llegir a escriptors hongaresos, com Gent de les pusztes de Gyulla Illyés, així quant el turista mira bocabadat els innombrables palaus, recorda que es van construir gràcies al esforç de milions de persones que van ser espoliades de quasi tot i obligades a treballar de sol a sol només per subsistir.

Sempre a darrera d’un gran imperi hi han uns pobles espoliats ¿ens sona?

dissabte, d’agost 23

Notes de vacances . Trasport públic a Viena


L’any passat per la setmana de la mobilitat sostenible, a finals de setembre, la Diputació de Barcelona va oferir als ajuntaments de participar en una campanya per incentivar l’ús del transport públic, Estàvem en plena crisi de Rodalies, em va semblar d’un cinisme exquisit, demanar a la ciutadania que animés a fer servir el transport públic.

Crec que si volem que s’incrementi el ús del transport públic les administracions han de pensar en el usuari. Els responsables del transport públic que intentin desplaçar-se a diari, en hores punta en transport per l’àrea metropolitana, després que vinguin a Viena i entendran que vull dir.

Totes les estacions de metro de Viena tenen escales automàtiques i/o ascensor, (recordo el desconcert d’uns turistes a la estació del passeig de Gràcia de Barcelona, davant de les escales amb una gran maleta, segurament pensant i ara com la baixem per les escales), a Viena no hi ha desconcert possible. Tot està perfectament indicat, Les parades de tramvia són a la sortida del metro, de manera que no perdis temps ni t’hagis de desplaçar molts metres, algunes s’ensorren de manera que els viatgers no hagin de sortir a fora.

Esta perfectament indicada la freqüència i els trajectes. En fi que un transport públic còmode i eficaç és possible, i la qualitat ambiental millora exponencialment.

dimecres, d’agost 13

Mahmud Darwish

Benaurats els pobles que tenen a un poeta com a referent nacional.
Els palestins tenen a Mahmud Darwish, poso enllaç on es poden trobar traduccions d’alguns dels seus poemes
Quan vivia a Israel, aleshores el meu company formava part del grup de teatre Neve Tzedek, recordo una petita obra, “Refugiats”, que el públic de Tel Aviv la va rebre amb molta fredor però ja la recordo com a una de les més emotives que mai he vist. Fins avui quant veig fragments en vídeo em provoquen esgarrifances. Una actriu d’origen yemenita, Lea Abraham cantava un poema de Mahmud Darvish, deia “la meva maleta és la meva pàtria”, inoblidable.
Inoblidable el que ens deia la peça de teatre, la tragèdia dels refugiats és repeteix tan fa si són jueus o palestins, o ara georgians.
Ahir vaig conèixer a un refugiat palestí, nascut a Cisjordània, sense passaport, ¿fins quan?