Notes de vacances: Mauthausen

Un dels motius de passar uns dies de vacances a Àustria a part d’aprofitar les invitacions al festival de Salzburg era peregrinar a Mauthausen on el Mijail Hass (més tard Hegedush) pare del meu espòs hi va passar els darreres mesos de la segona guerra mundial.

El que hagués estat el meu sogre, per el fet de ser jueu va ser enviat a una “unitat de treball”, es va passar la guerra treballant per les carreteres d’ Europa Central. Cap al final, aquells homes que encara van resistir vius, desnodrits, plens de polls i amb tifus els van portar a camps de treball de on ja no en tenien que tornar. El Mijail de 1m 70 d’alçada va arribar a Mauthausen pesant 36 kg.

Però ell, encara que molt malalt va aguantar fins la alliberació del camp, i com ell va explicar, gràcies a que Mauthausen va ser alliberat per els americans va poder tornar a Hongria. La raó va ser que els americans van portar metges, van tenir cura dels malalts i els van alimentar adequadament, els primers dies només amb farinetes i gradualment van passar a menjar sòlid. Es comentat entre els supervivents que els presos malats de tifus d’altres camps van morir com a mosques per el fet de menjar massa de sobte.

Tot caminant per el camp, ara convertit en museu, els barracots repintats per estudiants, per la sala de gas, el crematori, el pati ... un dia clar i fresc d’estiu, enmig d’un paisatge meravellós. es fa difícil entendre fins on pot arribar la maldat i la estupidesa del ser humà. Molt a prop del poble de Mauthausen, que no podia obviar el infern que tenien al costat no et pots deixar de preguntar si la humanitat ha estat vacunada contra la intolerància i el racisme, si ho haurem explicat bé a la següent generació.

Un bri d’esperança em va venir al pensar en els antecedents dels meus dos acompanyants, el meu marit fill d’un supervivent de Mauthausen i el seu amic, fill d’un oficial de l’exèrcit hongarès. Aquest oficial després de la guerra es va salvar de ser executat gràcies a que el meu sogre quant va saber que era jutjat, va anar al judici i va testificar que aquell oficial encara que havia estat encarregat d’una unitat de treball s’havia comportat correctament amb els subordinats.

El Mijail després de tot el que li havia passat, la resta de la seva família no va poder tornar, s’hagués pogut quedar a casa però va anar a salvar a un home. I qui sap si ell va resistir tota la guerra perquè va tenir un cap que dins de la folia van intentar conservar el seny i va tractar als jueus sota el seu càrrec amb la humanitat que li va ser possible.

Aquesta història la van saber el meus acompanyants quan ja feia anys que compartien aula i amistat (amistat que ja dura més de 40 anys).

El que em dona esperança es saber que dins de situacions de folia general sempre hi han persones que són capaços de conservar la dignitat, que en circumstàncies extremes són capaços de diferenciar entre bé i mal, . Aquestes persones que no consten a cap llibre d’història són els que fan la història de la humanitat

moltes nacions han deixat un record per els seus que no van saber defensar i van morir a Mauthausen, ¿on és la placa de la Generalitat per els catalans que no van poder tornar?


Alguns ajuntaments sí han deixat un petit record com el de La Escala i La Vajol




Monument als hongaresos morts al camp,







!! NO ENS OBLIDEU!!

Notes de vacances. Linz, la preferida

Hem visitat Linz,.

Linz, s’està preparant per ser la capital europea de la cultura del 2009. Els € europeus hi estan caient a cabaços, els veurem a l’any vinent convertits en museus i centres culturals.

Linz ja és una ciutat molt maca a la vora d’un meandre del Danubi.

la "donació"

En altres èpoques, que fins ara es volien oblidar, va ser la preferida de Hitler. Els seus pares hi són enterrats prop. Hitler li va fer donació d’unes estàtues que fins ara eren en un sòtan, algú sense dir res les ha col·locat en un parc. Es cert que l’art no deixa de ser art perquè segons qui el compri o el doni i la història és la que és. Però no em deixa de neguitejar el pensar si a Linz i en general a Europa hi ha hagut una generació que no s’ha enfrontat amb la seva història i això pugui propiciar que s’hagin escampat unes llavors que algun dia poden rebrotar.

Notes de vacances. Viena, un gran imperi

Abans d’anar a Viena s’ha de llegir a escriptors hongaresos, com Gent de les pusztes de Gyulla Illyés, així quant el turista mira bocabadat els innombrables palaus, recorda que es van construir gràcies al esforç de milions de persones que van ser espoliades de quasi tot i obligades a treballar de sol a sol només per subsistir.

Sempre a darrera d’un gran imperi hi han uns pobles espoliats ¿ens sona?

Notes de vacances . Trasport públic a Viena

L’any passat per la setmana de la mobilitat sostenible, a finals de setembre, la Diputació de Barcelona va oferir als ajuntaments de participar en una campanya per incentivar l’ús del transport públic, Estàvem en plena crisi de Rodalies, em va semblar d’un cinisme exquisit, demanar a la ciutadania que animés a fer servir el transport públic.

Crec que si volem que s’incrementi el ús del transport públic les administracions han de pensar en el usuari. Els responsables del transport públic que intentin desplaçar-se a diari, en hores punta en transport per l’àrea metropolitana, després que vinguin a Viena i entendran que vull dir.

Totes les estacions de metro de Viena tenen escales automàtiques i/o ascensor, (recordo el desconcert d’uns turistes a la estació del passeig de Gràcia de Barcelona, davant de les escales amb una gran maleta, segurament pensant i ara com la baixem per les escales), a Viena no hi ha desconcert possible. Tot està perfectament indicat, Les parades de tramvia són a la sortida del metro, de manera que no perdis temps ni t’hagis de desplaçar molts metres, algunes s’ensorren de manera que els viatgers no hagin de sortir a fora.

Esta perfectament indicada la freqüència i els trajectes. En fi que un transport públic còmode i eficaç és possible, i la qualitat ambiental millora exponencialment.

Mahmud Darwish

Benaurats els pobles que tenen a un poeta com a referent nacional.
Els palestins tenen a Mahmud Darwish, poso enllaç on es poden trobar traduccions d’alguns dels seus poemes
Quan vivia a Israel, aleshores el meu company formava part del grup de teatre Neve Tzedek, recordo una petita obra, “Refugiats”, que el públic de Tel Aviv la va rebre amb molta fredor però ja la recordo com a una de les més emotives que mai he vist. Fins avui quant veig fragments en vídeo em provoquen esgarrifances. Una actriu d’origen yemenita, Lea Abraham cantava un poema de Mahmud Darvish, deia “la meva maleta és la meva pàtria”, inoblidable.
Inoblidable el que ens deia la peça de teatre, la tragèdia dels refugiats és repeteix tan fa si són jueus o palestins, o ara georgians.
Ahir vaig conèixer a un refugiat palestí, nascut a Cisjordània, sense passaport, ¿fins quan?

Sanitat publica catalana, ¿de qualitat?

He estat absent durant un temps, la veritat es que he estat passant un mal tràngol.

El passat mes d’abril, a un dels meus nebots de 24 anys se li va diagnosticar un càncer de difícil pronòstic.

Fa dues setmanes ja el vàrem enterrar i no m’he recuperat de la tragèdia. Es que afegit al dolor de veure desaparèixer un jove de forma tan ràpida i brutal estic astorada de com funciona la Unitat Oncològica del Vall d’Hebrón.

Ens van dir que l’Hospital de la Vall d’ Hebrón era el millor per tractar un càncer de mal pronòstic ja que disposava de la millor tecnologia i el cap, el Dr, Baselga era una “eminència” de prestigi internacional.

Potser sí que disposen d’aparells avançats, relativament, ja que van trigar una setmana a començar el tractament perquè l’aparell de radioteràpia estava espatllat.

Potser sí que el Dr. Baselga és una “eminència”, però no es va dignar a parlar amb els pares del malalt ni una sola vegada. Segurament quant parla amb els malats no hi han periodistes ni li posen medalles.

El metge que teòricament el portava, el van veure dues vegades, si no estava de Congrés, estava de vacances.

Però no és això el que em preocupa, perquè si la unitat funcionés, no caldria que els metges informessin als familiars o als malalts, sempre que algú altra tingués aquesta funció, no em preocuparia si els malats no es tinguessin de barallar per una cadira de rodes, ¿ningú pensa que a aquests malats els hi és difícil desplaçar-se? No em preocuparia si algú es preocupés de coordinar els tractaments per evitar esperes de hores i hores, ¿ningú no pensa que molts malats venen de fora de la ciutat, que evidentment no es poden desplaçar sols i que necessiten de totes les forces per recuperar-se i no per esperar hores i hores en una cadira, si és que n’hi han?

¿Algú pot pensar que aquest malats i els seus pares poden necessitar suport psicològic per el que estan passant? Creia que existia, o al menys ho havia vist en algun reportatge, deu ser en un altra hospital, no pas a la Vall d’Hebrón.

Estic encara en estat de xoc del mal tracte que reben els malats, no n’hi ha prou que estan lluitant contra el càncer, a més han de lluitar contra la arrogància de certes caps d’infermeria i contra la burocràcia hospitalària. Els obliguen a fer llargues esperes per rebre tota classe de volants, els citen al matí per un tractament de 30 minuts i els fan tornar a la tarda i mai no hi ha amb qui parlar.

El que va rematar el meu nebot, van ser les 12 hores que va esperar en una “camilla” a urgències, el van enviar a les 10 del matí a fer unes proves i va esperar fins a les 10 de la nit. Un malalt amb cancer a la columna que quant jeia necessitava morfina no el van deixar ni descansar en un llit que va estar buit durant tot el dia.

Quant per fi, després de que els pares es barallessin amb tota la unitat, a les 10 de la nit , un metge jove i cansat se’l va endur , els seus pares ja no el van tornar a veure viu. .

El meu nebot volia viure el màxim, ho va aguantar tot sense cap queixa, sabem que no tenia masses possibilitats, però si hagués rebut millor tracte encara seria amb nosaltres.

¿Aquesta es la sanitat catalana de qualitat?

Una Sanitat on el malats té menys valor que un fitxer?

¿Perqué no estan informatitzats els historials clínics? ¿Quant de temps pot esperar un malalts cansat i amb terribles dolors fins que trobin el ditxós historial?

Molt malament, molt malament.

Ens han fet creure que la Sanitat Pública catalana estava al nivell de les millors d’Europa..

La Sanitat Catalana deixa molt que desitjar, no crec que el Vall d’Hebron sigui un cas excepcional, tan de bo.

Hem parlat molt del finançament de la Sanitat, si la davallada de la Sanitat Pública Catalana es conseqüència del dèficit fiscal, la Consellera de Sanitat hauria de parlar clar i dir als catalans que aquest dèficit està fent recular la qualitat del servei i que ho patirem tots.

I si no es culpa del finançament sino de la mala organització, doncs, Marina comença a tallat caps o reconeix que ets incapaç i dimiteix.

Aniversari a Gallecs

He celebrat el meu 57 aniversari caminant per Gallecs com a regidora de Medi Ambient de Sta. Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental) acompanyada per membres de la Comissió de Medi Ambient i altres ciutadans i ciutadanes preocupats per la conservació de l’entorn natural.

Ha estat un feliç aniversari.

Recordava com a Sta. Perpètua ens va caure una “bomba” al final de la dictadura, quant un gran projecte del aleshores alcalde de Barcelona, va ocasionar la expropiació per part de l’Estat de gran part de les terres del que avui es Gallecs. Havia de ser la Barcelona del 2000, la “ciutat del futur”. Una gran operació urbanística que va deixar als pagesos sense terra i masies centenàries abandonades. Però coses de la història, va venir la crisi, el canvi polític i la gran operació urbanística va quedar avortada.

Un cop superada la crisis, el ciment com una taca d’oli va cobrir el Vallès, excepte tota l’àrea expropiada, que va quedar en un buit legal.

Mentre, es va despertar la inquietud per el entorn natural, i avui tenim el luxe de disposar al costat de casa, en mig de polígons industrials i ciutats lletges i amorfes d’un espai agrícola, una relíquia del passat.

Avui a Gallecs es fa agricultura ecològica, veiem mostres de flora i fauna del passat.

¡hem sentit un rossinyol!

Hi ha un tros de Gallecs que l’Artur Mas quant era Conseller de Territori , va aparaular amb la empresa Samsung. La Samsung no va venir. Quant es va aprovar la delimitació de l’area d’actuació de Gallecs, l’ajuntament de Sta. Perpetua hagués pogut reincorporar aquesta parcel·la a Gallecs, per el govern municipal (ICV) van pensar més en el profit industrial i ja els hi ba estar bé. Aquesta parcel·la és una queixalada a Gallecs i faria que Mollet i Sta. Perpetua fos un continuo urbanitzat.

El canvi de govern a Sta. Perpètua li ha donat una altra oportunitat. Es complicat, però si aconsegueixo que aquest tros quedi inclòs a Gallecs, haurà pagat la pena aquest anys de la meva vida que he dedicat a la política municipal.