La guerra de l’aigua

Com a portaveu i més tard presidenta de la Comissió de Medi Ambient puc donar fe de que la passada legislatura va ser la de la guerra de l’aigua.

No crec que mai hi hagin hagut tants debats al voltant d’aquest tema.

ERC e ICV vàrem seguir pràcticament la mateixa línia argumental: que ecològicament els transvasaments d’aigua entre conques eren insostenibles.

El PSOE no deia això: defensava determinats transvasaments, en el cas de l’Ebre l’hagués defensat cap a Castelló, però es va posicionar en contra.

Durant tots els debats , el PP va acusar al PSOE de estar sotmès a la voluntat d’ERC, només per aquest motiu, segons ells, va derrogar el transvasament de l’Ebre. Al PSPV li ha costat molt car , caríssim. I al PSOE també, probablement la majoria absoluta.

CiU i PP no tenen cap problema amb el concepte de transvasar aigua entre conques, i com es de domini públic, Unió té molt d’interès en el transvasament del Ròdan.

Coneixent tots aquests precedents , no m’ha sorprès , ans hagués etat el contrari, que la Mª Teresa Fernández de la Vega, recordem que anava de cap de llista per València i tot i el seu carisma no ha fet fora la supremacia del PP, que quant un Conseller d’ICV li va a demanar que pagui un transvasament, la resposta no podia ser altra que d’entrada NO.

¿Què diu el Joan Herrera, portaveu d’ICV a la comissió de medi ambient i auto consagrat apòstol dels anti-trasnvasaments? Quin fart de riure que es deu fer la Mª Teresa de Lara, la portaveu del PP a la comissió .

O sigui que quant t’interessa electoralment tens una posició clara i nítida anti transvasaments , però que les dificultats et fan canviar, què diran els del Baix Vinalopò? Els arguments continuem sen vàlids, ¿o no? sí senyors i senyores, governar és complicat.

La situació de la sequera és desesperada, ara bé, ¿perquè van trigar tant a decidir-se per una dessaladora? Ja fa temps algú amb autoritat em va dir a a cau d’orella ,que el Conseller Baltassar es dedica més a vendre el Pla d’Habitatge que a gestionar el problema de la sequera. i em va predir que l'Area Metropolitana podria tenir greus problemes.

La opció de transvasar aigua de la capçalera del Segre és insostenible, i més al final de l’estiu, ¿qui ens assegura que hi haurà aigua per transvasar?

La opció que la Ministra Narbona, torno a dir , la millor ministra de medi Ambient que Espanya ha pogut tenir, de gestionar bancs d’aigua, és la més vàlida. Quant manca aigua de boca, els agricultors poden vendre l’aigua, renuncien aquell any a una collita però els hi compensa econòmicament.

(auqesta llera no és la del Segre, però ho podria ser)

¿Qué farem?

Fa uns dies em va venir a veure al despatx de l’ajuntament un antic republicà, d’aquells d’abans del a guerra, mai millor dit ja que passa dels 90 anys.

No venia a veurem per presentar-me cap queixa veïnal, estava amoïnat pel que passa a ERC. Em deia ¿què farem?

M’agradaria que els dirigents d’ERC, en la pugna per el poder, pensin en aquests militants, que porten molts anys d’ abnegació i molta il·lusió. Per ells, ERC és més que un partit

Militem a ERC perquè creiem en una utopia, que potser molts no la veurem realitzada, però sabem que és possible.

Som molta gent que senzillament no ens sentim espanyols, sense cap acritud ni cap reserva vers els espanyols, però senzillament no ho som. Per tant ens creiem amb el dret a voler un país propi, país que l’Estat espanyol no està disposat a reconèixer, l’estat espanyol està molt lluny d’una federació, és l’antítesi de la federació, per tant veiem la necessitat de tenir un estat propi. Independentment de les implicacions econòmiques, però és que a més els economistes ens diuen que un estat propi no solament seria viable sinó que seria molt millor per els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Ens costa molt car pertànyer a Espanya.

Sabem que som minoria, no som ximples, i que a la independència no s’hi arribarà demà passat, però si els dirigents d’ERC continuen per aquest camí que anem no hi arribarem mai.

Espero que al partit hi hagi un debat d’idees i no una lluita per el lideratge del partit.

Quant es va decidir formar part d’un govern tripartit, la majoria de la militància ho va acceptar, ara s0ha vist que governar en coalició no és fàcil i els resultats no són immediats.

Els mateixos motius que van portar a ERC a fer un pacte de govern amb el PSC e IC, crec que continuen vigents. Cal redefinir el paper d’ERC però seria un error fer un gir ideològic. Espero que els militants tinguin més seny que els dirigents i dediquin els mesos que ens queden fins al Congrés a pensar i avaluar els missatges dels candidats.

Gallecs també és nostra

(Aquí també és Sta. Perpètua)

Aquests dies de Setmana Santa , m’he quedat d’alcaldessa accidental en una Sta. Perpètua pràcticament deserta. Semblava que els perpetuencs i perpetuenques haguessin estat afectats d’una crida a l’èxode immediat.

No cal dir que ho he aprofitat per passejar per tot el terme municipal gaudint d’un silenci inusual i d’uns paratges verds tot i la sequera. Encara ens queden racons molt bells i molts de millorables.

Per exemple, molt a prop de casa, tenim els camps de Gallecs, qui ens ho havia de dir que gràcies a aquella gran operació urbanística que va suposar la expropiació d’una gran extensió de terres del Vallès amb la finalitat de fundar una gran ciutat, la Barcelona 2000, avui en mig d’un mar de polígons industrials podem gaudir d’una mostra del Vallès rural.

Sra. Perpètua tot i que tenim una part important de les terres en el nostre terme, el govern municipal que hi ha hagut fins les darreres eleccions, es va interessar més en poder industrialitzar i treure’n profit econòmic.

Afortunadament, les coses han canviat, ara valorem la riquesa que suposa poder tenir al costat de casa aquest gran espai verd, un gran valor que fa que millori la qualitat de vida, és el que fa que la nostra població pugui ser un bon lloc per viure-hi.

La masia de Can Banús, que recuperarem i en farem la entrada a Gallecs

L’endemà, resposta a l’Alex

Gràcies Alex, per el teu comentari i la teva sinceritat. El que jo penso de un determinat discurs d’ERC el pots entre llegir en un comentari que vaig penjar al bloc al final de les negociacions dels pressupostos 2008. Comentari que vaig haver de moderar perquè dins dels partits la crítica és molt mal rebuda.

La meva opinió, que va en línia amb la teva, ha estat minoritària dins del grup parlamentari, tampoc al grup parlamentari ha tingut cap influència dins de la directiva del partit. La importància de tenir grup parlamentari a Madrid sembla que només s’ha entès ara que possiblement ja no el tindrem.

M’agradaria que aquest desastre de resultat servís per fer un bon anàlisi. I a partir d’aquest establir una bona estratègia.

Jo crec que ERC és necessària, no tan sols per parlar de la independència, sinó perquè les propostes d’ERC són d’esquerres i sense hipoteques de cap tipus, no amb partits estatals ni amb sindicats com PSC, ICV ni amb determinats lobbys com CiU.

Es necessari un moviment polític que pensi en Catalunya com a centre de decisió, amb l’objectiu principal del benestar dels ciutadans i ciutadanes que construeixen Catalunya, no tan sols dels que hi fan negoci.

Espanya té uns interessos que moltes vegades no coincideixen amb els de Catalunya, i aquí el PSC sempre s’hi veurà atrapat.

De la clau de CiU no me’n fio ni un pèl, perquè no se saps exactament mai a qui serveix. L’han tinguda durant molts anys i estem veient els resultats.

Són optimista, ERC necessitava aquesta sotragada, i és millor que l'hagi rebuda ara en aquestes eleccions que a les del Parlament. Ara calma i a fer feina.

D’un article de Francesc Codina a l’AVUI

En canvi, ERC s'haurà de replantejar a fons la seva estratègia. Potser s'hauria d'adonar que, si el 2003 va créixer espectacularment, va ser perquè va moderar el programa i el discurs i va ocupar parcialment l'espai del centreesquerra catalanista. Però, des de l'endemà mateix d'aquella gran victòria, no ha parat de recular cap al maximalisme, probablement per por de perdre vots radicals. Fins que ha acabat patint una forta hemorràgia de vots catalanistes de centreesquerra.

A ERC s’ha patit massa per la pérdua del vot radical i potser no ens adonavem que estavem

perdent el vot que algún dia ens pot donar la majoria.

Positiu

PP no suma amb CiU

Puigcercós deixa el govern i es dedica al partit

Interrogant

¿Qué farà Ridao?

Trist final de campanya

El més trist possible. ETA ha tornat assassinar.

¿Què pretenen aquesta gent?

¿Això accelera el dret a l’autodeterminació d’Euskadi? ¿Això fa guanyar suport al independentisme basc?

Fa molts anys, en un dels meus viatges, quan aquí encara alguns sectors de la esquerra sentien una certa admiració per ETA, vaig tenir ocasió de xerrar unes hores amb un “activista” de l’IRA. Encara recordo el calfred que em va envair l’ànima al escoltar com narrava els seus atemptats sense cap remordiment i vaig entendre que a darrera d’aquets actes hi han persones malaltes que maten per la sensació de poder que experimenten al disposar de la vida dels altres.

Parlo dels anys 70, quant aquí encara la esquerra considerava a ETA un grup de lluita armada.

Ja per els 90,de tornada a Catalunya, un onze de setembre, en un míting al Passeig del Born vaig escoltar a Xirinachs alabant a ETA. No podia creure el que sentia,vaig fugir del lloc molt desconcertada al escoltar com algú que jo admirava justificava a uns criminals. ( no cal dir que des d’aquell dia vaig deixar d’admirar-me’l)

En un altra ocasió, a la Comissió d’Exteriors per exemple, la representant d’IU, en un debat sobre Colòmbia es va enfarfollar en l’intent d’explicar que les FARC seguien una lluita legítima. Com si les FARC fossin “bones”. Ja és hora que determinada “esquerra” revisi els seus postulats.

Podríem discutir quin es l’objectiu de les FARC, però a hores d’ara , no hi ha cap lluita que justifiqui el terror. Ni per part dels exercits ni de part de grups armats.

Es una dia trist, el final més trist de la campanya electoral.

No estic d’acord amb la política antiterrorista dels governs espanyols, durant tots aquest anys s’ha perdut la possibilitat de negociar i s’hauria de haver mantingut la possibilitat de parlar amb algú, potser ja és massa tard. Amb aquest psicòpates no hi ha res a parlar.

Ara estem en mans de la repressió policial i de moment l’amenaça continua.

¿Tardarà molt Esukadi a poder viure en pau?

El dret a ser diferent

Als polítics només se’ns té en compte els errors, però a vegades hi han excepcions, avui per exemple he rebut una placa de reconeixement del col·lectiu transsexual.

No ho esperava. De fet quan es va tramitar el projecte de llei de reassignació de sexe vaig rebre moltes mostres d’agraïment, conservo amb molta cura una carta escrita a ma que s’ em va enviar des de València que és el record més preuat del meu pas per el Congrés.

Avui en el transcurs d’una jornada per analitzar la feina feta i la que ha quedat per fer, se m’ha fet donació d’una placa; junt amb la Carla Delgado (coneguda com Carla Antonioni), una magnífica dona i una bona comunicadora.

He manifestat el meu agraïment també al Ramón Soldan, assessor d’ERC a Madrid, no sé si s’hauria molestat, ja que he dit que possiblement és un home amb cervell de dona, degut a la sensibilitat que demostra per la injustícia i la discriminació.

La llei que vàrem tramitar ha suposat un canvi important, de fet és el resultat de moltes reunions amb diferents col·lectius. Gràcies a aquesta llei ja es pot canviar el sexe del DNI sense necessitat de passar per el quiròfan o sense que un jutge hagi de sentenciar si la aparença del sol·licitant es de mascle o de femella.

Aquest canvi fa que sigui més fàcil accedir al treball , en definitiva facilita la integració.

Defensar els drets dels transsexuals és defensar el dret a ser diferent, el dret a la llibertat.

Un partit com ERC que es reclama republicà, ha de ser al davant de la defensa de tots els col·lectius que són discriminats per ser el que són. Diferents.

Una societat que es vol democràtica té de protegir els qui són diferents i tal com diu la Constitució espanyola, art.10:

De los derechos y deberes fundamentales

La dignidad de la persona, los derechos inviolables que le son inherentes, el libre desarrollo de la personalidad, el respeto a la ley y a los derechos de los demás son el fundamento del orden público y de la paz social.

Efectivament el respecte als drets és el fonament de la pau.

Ara bé, ¿qui decideix quins són els drets a respectar?

Si com a catalana, demano el dret a viure en català, ¿no és un dret fonamental?