He trobat aquest video que val la pena mirar i admirar aquesta presentador de Al Jazzeera.
Cada dia hem d'agrair als deus que end ha tocat viure en aquesta part de la Terra.
dijous, de desembre 16
dijous, de desembre 9
Normal
fer que es vegi normal el que de fet és normal
diumenge, de novembre 7
El Segle de les Dones
Fa uns anys, bastants, recordo un TIME que parlava del aleshores futur segle XXI com el segle de les dones, predient els experts, que la incorporació de les dones a tots els àmbits de la societat faria canviar el futur de la Humanitat.
Estic expectant, i m'agradaria viure molts anys per poder-ho comprovar i participar d'aquest canvi.
De fet , crec, que ja es veuen els primers brots, i no penso en les dones que arriben a ocupar alts càrrecs en la política, sinó a totes les dones que les darreres dècades han estudiat i han ocupat en massa activitats que abans eres quasi exclusives dels homes.
Avui mentre assistia a un magnífic concert donat per dues dones molt joves, una de Sta. Perpètua, la Alba Haro, magnifica violoncel·lista acompanyada al piano per la Sandra Bellver.
Fa 20 anys, quant anava a un concert la gran majoria dels musics eren homes, després les varem anar veient a les orquestres, ara ja tenim grans solistes, a Sta. Perpètua hi viu la Alba Ventura.
Es un exemple, sembla ser que el canvi més impactant serà a l'Africa, com em va dir un català del Congo, aquest país el fan funcionar les dones.
Inshal·là
dimarts, de novembre 2
Sobre Isaac Bashevis Singer
M'han enviat aquest text, val la pena dedicar uns minuts a la seva lectura
Por Juan Forn
Cuando el primer ministro israelí Menahem Beguin estaba en Nueva York, de camino a firmar la paz con Anwar el Sadat en Camp David, mostró interés en conocer a Isaac Bashevis Singer. El encuentro (que, curiosamente, tuvo lugar pocas semanas antes de que ambos ganaran el Premio Nobel, uno el de la Paz y el otro el de Literatura) fue un auténtico desastre: Beguin le reprochó a Singer que no escribiera en hebreo, la “verdadera” lengua de los judíos, y le preguntó con desdén cómo se podía hacer funcionar un ejército en iddish. Ofendidísimo, Singer abandonó la reunión después de contestar que una de las razones por las que amaba el iddish era precisamente por tratarse de un idioma que no tenía palabra para “arma” ni para “ejército”. El hijo de Singer, responsable de traducir al hebreo todos los libros de su padre, cuenta que Singer despotricaba en cambio por la escasez de palabras que ofrecía el hebreo para aludir a la lujuria, a diferencia de la casi infinita variedad que le daba el iddish.
Como se sabe, Singer logró ganar el Nobel escribiendo en esa lengua definida alguna vez por el propio Heine como “un mero alemán mal hablado”. Llegado a América desde Polonia en 1935, sin un centavo y sin saber una palabra de inglés, Singer estuvo veinte años malviviendo de los tres cuentos por semana que publicaba en el Forverts, el diario en iddish de Nueva York, hasta que un día Saul Bellow leyó uno (“Gimpel el tonto”), lo tradujo al inglés, lo publicó en el Partisan Review y le cambió la vida para siempre: a partir de entonces, los cuentos de Singer se publicaron simultáneamente en el Forverts en iddish y en el New Yorker en inglés. El Forverts le había pagado durante décadas veinticinco dólares la pieza; el New Yorker le daba mil por cuento publicado. Aun cuando en inglés ya se lo celebraba como un nuevo Chejov, gran parte de la comunidad judeoamericana seguía viéndolo como un cuentero licencioso y blasfemo del viejo país. Singer se limitaba a encogerse de hombros y murmuraba socarronamente: “Qué puede decir un escritor cuando hablan sus personajes”.
La leyenda dice que se levantaba todas las mañanas a las siete, pero se quedaba hasta tres horas rumiando en la cama el cuento que iba a escribir (“Puedo ver los Cárpatos desde mi cama, si cierro bien los ojos”); de ahí pasaba a la bañadera donde permanecía media hora más ajustando los últimos detalles y, de ahí, envuelto en una bata rotosa, pasaba a la máquina de escribir, donde en menos de una hora tipiaba de un tirón el cuento, con papel carbónico. Una copia iba para el Forverts, la otra para alguna de sus traductoras, que horas más tarde traía el texto en inglés. Singer se abalanzaba entonces sobre las páginas y procedía a corregirlas de tal modo que puede decirse que las reescribía. La dócil traductora pasaba en limpio el texto, con Singer vigilando por encima de su hombro, y partía después a entregarlo al New Yorker, previo interludio en la cama, si la esposa del escritor no había regresado aún de Lord & Taylor, la tienda donde trabajaba como vendedora.
Singer quedó agradecido de por vida a Bellow, pero nunca más le permitió acercarse a un texto suyo. Prefirió elegir él mismo traductoras más maleables. Era famoso por atender el teléfono nomás sonaba, aun cuando estuviera enfrascado en su trabajo literario o amatorio, porque por lo general eran llamados de lectores del Forverts, con alguna buena historia para contarle (“¡He visto a Hitler en la cafetería de Finkel y nadie me cree!”) o alguna conquista potencial (elegido a los 75 años uno de los diez hombres más sexies de Estados Unidos, Singer adjudicó el secreto de su éxito a que siempre logró que las mujeres casadas no sintieran culpa por acostarse “con tan poca cosa como yo”). Puede decirse que Singer hasta fornicaba en iddish (quizás era ése el secreto de su éxito), pero cuando le llegó a su obra el momento de la consagración, de la traducción a otras lenguas, el texto “madre” que Singer exigió que se usara en todos los casos era la versión en inglés. Es decir que el Singer que conocemos quienes lo leemos en castellano, en francés, en alemán, italiano, polaco, ruso o portugués, el Singer que premió la Academia Sueca por hacer inmortal al iddish, es el Singer mejorado o depurado por él mismo en sus traducciones al inglés. Eso no le impidió dirigirse en iddish a la audiencia en su discurso del Nobel: “Escribo en una lengua muerta porque escribo sobre fantasmas. Y cuanto más muerta la lengua, más vívidos son sus fantasmas”, dijo. “Nuestra necesidad de creer sólo puede compararse a nuestra necesidad de sexo”, dijo. “Dios ha de estar cansado de nuestras plegarias, a esta altura. Lo que Dios necesita es que alguno de nosotros se decida a preguntarle de qué diablos se ríe”, dijo. Y después lo repitió en inglés, para no dar margen a traducciones ajenas, que pasteurizaran su sentido.
Quienes han leído los textos de Singer en las amarillentas páginas del Forverts dicen que lo que más tendía a suprimir después en la traducción al inglés eran esos soliloquios dirigidos por sus personajes a la divinidad: las blasfemias que sólo en iddish lograban conservar la aspereza que era necesaria, según Singer, en el trato con Dios. La astucia de Singer consistía en eliminar esas frases y lograr que su espíritu quedara flotando e impregnara todo el texto. En sus memorias, cuenta que lo bautizaron con el nombre de un hermanito que murió antes de alcanzar el mes de vida. Por esa razón, su madre lo envolvió en una mortaja en la cuna: para despistar a la muerte y lograr que no se lo llevara. De ahí provenía su descaro insobornable. Un robado a la muerte tiene derecho a decirlo todo (“Por supuesto que creo en Dios. Aunque yo diría que, más que creer en El, lo odio”), a probarlo todo (“Casi todas las desgracias de este mundo son el resultado del temor a la alegría. Tan herética parece la alegría que la gente arriesga su vida para escapar de ella”) y a decirlo todo también, a su inimitable y a veces espeluznante manera (como en el final de La familia Moskat, cuando uno de sus personajes anuncia amargamente, en la Varsovia a punto de ser invadida por Hitler, que ésa será la venida del Mesías tan esperada por todos los judíos).
Alguna vez dijo que los escritores no mueren de infartos, sino de erratas. El se murió en Miami, a los ochenta y nueve años, cuando el Alzheimer lo dejó sin recuerdos. La calle donde vivía en South Beach hoy lleva su nombre y supo tener un graffiti que reproducía una de sus frases más inmortales: “Cuando un hombre y una mujer se besan, es el comienzo de un asunto espiritual, no sólo físico. La cama no es más que una continuación horizontal de la conversación”. Ignoro si el graffiti sigue ahí y si el Isaac Singer Boulevard sigue siendo la calle preferida de las prostitutas del barrio.
Cuando el primer ministro israelí Menahem Beguin estaba en Nueva York, de camino a firmar la paz con Anwar el Sadat en Camp David, mostró interés en conocer a Isaac Bashevis Singer. El encuentro (que, curiosamente, tuvo lugar pocas semanas antes de que ambos ganaran el Premio Nobel, uno el de la Paz y el otro el de Literatura) fue un auténtico desastre: Beguin le reprochó a Singer que no escribiera en hebreo, la “verdadera” lengua de los judíos, y le preguntó con desdén cómo se podía hacer funcionar un ejército en iddish. Ofendidísimo, Singer abandonó la reunión después de contestar que una de las razones por las que amaba el iddish era precisamente por tratarse de un idioma que no tenía palabra para “arma” ni para “ejército”. El hijo de Singer, responsable de traducir al hebreo todos los libros de su padre, cuenta que Singer despotricaba en cambio por la escasez de palabras que ofrecía el hebreo para aludir a la lujuria, a diferencia de la casi infinita variedad que le daba el iddish.
Como se sabe, Singer logró ganar el Nobel escribiendo en esa lengua definida alguna vez por el propio Heine como “un mero alemán mal hablado”. Llegado a América desde Polonia en 1935, sin un centavo y sin saber una palabra de inglés, Singer estuvo veinte años malviviendo de los tres cuentos por semana que publicaba en el Forverts, el diario en iddish de Nueva York, hasta que un día Saul Bellow leyó uno (“Gimpel el tonto”), lo tradujo al inglés, lo publicó en el Partisan Review y le cambió la vida para siempre: a partir de entonces, los cuentos de Singer se publicaron simultáneamente en el Forverts en iddish y en el New Yorker en inglés. El Forverts le había pagado durante décadas veinticinco dólares la pieza; el New Yorker le daba mil por cuento publicado. Aun cuando en inglés ya se lo celebraba como un nuevo Chejov, gran parte de la comunidad judeoamericana seguía viéndolo como un cuentero licencioso y blasfemo del viejo país. Singer se limitaba a encogerse de hombros y murmuraba socarronamente: “Qué puede decir un escritor cuando hablan sus personajes”.
La leyenda dice que se levantaba todas las mañanas a las siete, pero se quedaba hasta tres horas rumiando en la cama el cuento que iba a escribir (“Puedo ver los Cárpatos desde mi cama, si cierro bien los ojos”); de ahí pasaba a la bañadera donde permanecía media hora más ajustando los últimos detalles y, de ahí, envuelto en una bata rotosa, pasaba a la máquina de escribir, donde en menos de una hora tipiaba de un tirón el cuento, con papel carbónico. Una copia iba para el Forverts, la otra para alguna de sus traductoras, que horas más tarde traía el texto en inglés. Singer se abalanzaba entonces sobre las páginas y procedía a corregirlas de tal modo que puede decirse que las reescribía. La dócil traductora pasaba en limpio el texto, con Singer vigilando por encima de su hombro, y partía después a entregarlo al New Yorker, previo interludio en la cama, si la esposa del escritor no había regresado aún de Lord & Taylor, la tienda donde trabajaba como vendedora.
Singer quedó agradecido de por vida a Bellow, pero nunca más le permitió acercarse a un texto suyo. Prefirió elegir él mismo traductoras más maleables. Era famoso por atender el teléfono nomás sonaba, aun cuando estuviera enfrascado en su trabajo literario o amatorio, porque por lo general eran llamados de lectores del Forverts, con alguna buena historia para contarle (“¡He visto a Hitler en la cafetería de Finkel y nadie me cree!”) o alguna conquista potencial (elegido a los 75 años uno de los diez hombres más sexies de Estados Unidos, Singer adjudicó el secreto de su éxito a que siempre logró que las mujeres casadas no sintieran culpa por acostarse “con tan poca cosa como yo”). Puede decirse que Singer hasta fornicaba en iddish (quizás era ése el secreto de su éxito), pero cuando le llegó a su obra el momento de la consagración, de la traducción a otras lenguas, el texto “madre” que Singer exigió que se usara en todos los casos era la versión en inglés. Es decir que el Singer que conocemos quienes lo leemos en castellano, en francés, en alemán, italiano, polaco, ruso o portugués, el Singer que premió la Academia Sueca por hacer inmortal al iddish, es el Singer mejorado o depurado por él mismo en sus traducciones al inglés. Eso no le impidió dirigirse en iddish a la audiencia en su discurso del Nobel: “Escribo en una lengua muerta porque escribo sobre fantasmas. Y cuanto más muerta la lengua, más vívidos son sus fantasmas”, dijo. “Nuestra necesidad de creer sólo puede compararse a nuestra necesidad de sexo”, dijo. “Dios ha de estar cansado de nuestras plegarias, a esta altura. Lo que Dios necesita es que alguno de nosotros se decida a preguntarle de qué diablos se ríe”, dijo. Y después lo repitió en inglés, para no dar margen a traducciones ajenas, que pasteurizaran su sentido.
Quienes han leído los textos de Singer en las amarillentas páginas del Forverts dicen que lo que más tendía a suprimir después en la traducción al inglés eran esos soliloquios dirigidos por sus personajes a la divinidad: las blasfemias que sólo en iddish lograban conservar la aspereza que era necesaria, según Singer, en el trato con Dios. La astucia de Singer consistía en eliminar esas frases y lograr que su espíritu quedara flotando e impregnara todo el texto. En sus memorias, cuenta que lo bautizaron con el nombre de un hermanito que murió antes de alcanzar el mes de vida. Por esa razón, su madre lo envolvió en una mortaja en la cuna: para despistar a la muerte y lograr que no se lo llevara. De ahí provenía su descaro insobornable. Un robado a la muerte tiene derecho a decirlo todo (“Por supuesto que creo en Dios. Aunque yo diría que, más que creer en El, lo odio”), a probarlo todo (“Casi todas las desgracias de este mundo son el resultado del temor a la alegría. Tan herética parece la alegría que la gente arriesga su vida para escapar de ella”) y a decirlo todo también, a su inimitable y a veces espeluznante manera (como en el final de La familia Moskat, cuando uno de sus personajes anuncia amargamente, en la Varsovia a punto de ser invadida por Hitler, que ésa será la venida del Mesías tan esperada por todos los judíos).
Alguna vez dijo que los escritores no mueren de infartos, sino de erratas. El se murió en Miami, a los ochenta y nueve años, cuando el Alzheimer lo dejó sin recuerdos. La calle donde vivía en South Beach hoy lleva su nombre y supo tener un graffiti que reproducía una de sus frases más inmortales: “Cuando un hombre y una mujer se besan, es el comienzo de un asunto espiritual, no sólo físico. La cama no es más que una continuación horizontal de la conversación”. Ignoro si el graffiti sigue ahí y si el Isaac Singer Boulevard sigue siendo la calle preferida de las prostitutas del barrio.
dimarts, de setembre 21
setmana mobilitat
Fa molts anys que es celebra la setmana de la mobilitat sostenible, ja no és notícia. Es va abandonar "el dia sense cotxes" per el caos que creava però s'ha anat celebrant amb un altre format.
Els ajuntaments que s'hi apunten s'han de comprometre a realitzar durant l'any algunes actuacions que afavoreixin una mobilitat menys dependent del automòbil privat.
Potser no és tan notícia, però alguna cosa està canviant.
Recordo quant fa uns tres anys vaig començar a mourem amb bici per Santa Perpètua, era motiu de comentaris, ara son moltes les bicicletes que circulen, per no parlar de bicicletes per lleure, només cal veure la foto de la bicicletada d'aquest any.
Ara bé, s'ha fet una feina constant de més carrils bici, més carrers peatonals, etc.
Això demostra que un canvi és possible, potser no calen grans coses, sinó voluntat, constància i convicció.
Els ajuntaments que s'hi apunten s'han de comprometre a realitzar durant l'any algunes actuacions que afavoreixin una mobilitat menys dependent del automòbil privat.
Potser no és tan notícia, però alguna cosa està canviant.
Recordo quant fa uns tres anys vaig començar a mourem amb bici per Santa Perpètua, era motiu de comentaris, ara son moltes les bicicletes que circulen, per no parlar de bicicletes per lleure, només cal veure la foto de la bicicletada d'aquest any.
Ara bé, s'ha fet una feina constant de més carrils bici, més carrers peatonals, etc.
diumenge, de setembre 12
On són els federalistes?
Quant els amics del PSC em parlen convençuts de una Catalunya en un estat espanyol federat, no puc evitar un sentiment de tendresa davant tanta innocència:, durant els 4 anys que vaig viatjar cada setmana a Madrid no vaig trobar cap espanyol federalista. (El federalisme de IU no me l'he cregut mai, en el seu ADN d'aquest partit no hi figura precisament el federalisme.)
Però avui ves per on en Enric Juliana des de LA VANGUARDIA ens ha donat a conèixer un federalista espanyol, en Bernaldo de Quirós, del PP.
Després de tot a Espanya no hi han federalistes, però sí que hi han persones intel·ligents i pel que es veu han començat a entendre que o bé el estat espanyol evoluciona o Catalunya se'n va
Interessant
dijous, de setembre 2
protesta de actors israelians
 |
| Diretor Oded Kotker a la manifestació |
No és la primera vegada que actors refusen actuar en els territoris ocupats al 1967, hi han actors que mai hi han actuat,però ara han rebut el suport de intel·lectuals i escriptors de primera fila com Amoz Oz, David Grossman, Ieoshua Sobol,..(veure notícia en hebreu).
El debat de com un actor pot treballar en un país que no respecte els drets humans i ser còmplice de facto amb una societat que ha decidit per uns valors contra els que ell vol lluitar, és complexe. El debat es planteja molt clarament en el film Mephisto.
Hi han els que han continuat lluitant, han seguit fent teatre polític el desert, encara que són conscients que han estat i son utlizitzats per legitimar el règim , també hi han els que s'han auto desterrat ja físicament o espiritualment.
Els que vàrem decidir per desterrar-se no ens queda més que donar coratge i ànims .
No deixa de ser esperançador que encara hi hagi gent que surti el carrer, tot saben que la gran majoria no els entén i ja no recorden que els territoris on han construït un auditori no pertanyen a Israel.
Avui un altra vegada comencen converses de pau, Obama ha dit ben clar que Israel té que tornar a les fronteres de 1967, i Aznar contesta que Obama es antiisraelià.
No sé qui es més pro israelià els que donen suport a la proposta de mantenir un poble sota ocupació o els que volen arribar a una solució de estabilitat i futur per els dos pobles.
dimecres, d’agost 11
L'ascensor social s'ha aturat
El estudi conforma el que ja s'intueix: un 67, 5% dels adults pertany a un altre classe social que la dels seus progenitors, però no arriben gaire lluny.
Els alts càrrecs estan copats per els fills de la elit, si bé hi han molts més titulats universitaris, la gran majoria passen a ser mileuristes.
La nostra generació va ser la primera que va pujar en massa al ascensor, la decepció és comprovar que per els nostres fills s'ha aturat.
Països on funciona millor: Holanda i Suïssa.
Tot i així el ascensor holandès tampoc puja als pisos més alts.
Un altra decepció del segle XX. ?Es por arreglar el ascensor? Sí, millorant la educació.
No és fàcil, però no és impossible.
diumenge, d’agost 8
lectures de vacances: LIUDMILA ULÍTSKAYA
Aquestes vacances estic recuperant-me dels anys que no he tingut temps de llegir ficció. No faig practicament res més que nadar i llegir.
He descobert a Liudmila Ulítskaya, del grup dels grans novel·listes russos, però amb la diferència que és una dona i escriu molt bé sobre les dones. Quina diferències dels personatges femenins de les grans noveles russes.
A "Sinceramente suyo, Shúrik" hi apareixen una galeria de personatges femenins complexes i interessants com ho són totes les dones.
El rellegiré sens dubte.
dissabte, de juliol 10
10 de juliol del 2010, comença el canvi
diumenge, de maig 16
Visca el Barça
Que bé,
ham guanyat la lliga, s'ho mereixen, juguen net, juguen millor i han hagut d'aguantar la caverna de la Federació espanyola de futbol amb els arbits comprats per el Florentino.
Ara veurem qui pagarà els 300 milions que ha costat el Madrid, Els bancs no avalen als empresaris que tenen propostes de negoci segurs i no poden tirar endavant perquè no aconsegueixen finançament, i acaben enviant la gent al atur, però sí que han avalat al Real Madrid.
Ni Lliga, ni copa ni campions.
Ja veurem qui acabarà pagant.
ham guanyat la lliga, s'ho mereixen, juguen net, juguen millor i han hagut d'aguantar la caverna de la Federació espanyola de futbol amb els arbits comprats per el Florentino.
Ara veurem qui pagarà els 300 milions que ha costat el Madrid, Els bancs no avalen als empresaris que tenen propostes de negoci segurs i no poden tirar endavant perquè no aconsegueixen finançament, i acaben enviant la gent al atur, però sí que han avalat al Real Madrid.
Ni Lliga, ni copa ni campions.
Ja veurem qui acabarà pagant.
a 1000 l/sg.
El divendres el temps era tan dolent que es va desconvocar, no obstant s'ha despertat un matí tan radiant de primavera ens hem animat i hem tingut la oportunitat de gaudir d'una visió de la riera insòlita. Un cabdal de 1000 l/sg ,verd, papallones, aigua fresca (13º) i neta, flors, ocells, ... ara s'ha de endreçar la llera i acabar els camins de les vores.
A veure si aconseguim els recursos.
dilluns, de març 22
Setmana de la energia sostenible
La Comissió Europea va llençar el 2005 la campanya per la energia sostenible.
Avui comença a tot Europa la setmana per la energia sostenible.
Volem formar part de la revolució per la energia verda, la era del petroli té data de caducitat, si no en tingués li hauríem de posar.
La revolució verda la farem entre tots, consumint menys i millor, escollint fonts de energia verdes i cercant noves fonts de energia.
Avui inauguració de la exposició exposició “La casa dels Negawatts” i xerrada a càrrec de Jordi Miralles.
El dissabte a les 19:30 “la hora del planeta”
L'any passat des de la regidoria de Medi Ambient de Santa Perpètua es va decidir adoptar una marca que comuniqués la essència de totes les actuacions amb una frase “Un gran gest”, hem anat veient que no estavem sols, el lema de la hora del planeta és:
Un gest, un símbol; mil milions de gestos, una acció global per el planeta.
dissabte, de març 20
Nou centre a Barcelona
Hi ha gent que no es desanima, com la meva amiga Elena.
Fa anys que somia en un espai on els nens i nenes ( independentment del poder adquisitiu de les seves famílies) puguin desenvolupar el seu potencial artístic.
La Elena és russa, fa molts anys que viu a Catalunya, estima molt aquest país però hi ha quelcom que torba a faltar. Sempre em repeteix quesi hi ha alguna cosa a valorar de l'antic règim socialista és la socialització de la cultura, no com es va entendre aquí, on sembla que es va confondre cultura en botifarrades.
Va intentar atreure complicitats dels diferents governs, de tot tipus de color polític, finalment ha decidit tirar-ho endavant a pit descobert.
No vol ser un altra centre més, a darrera hi ha voluntat de enriquir i fer que la vida de moltes persones sigui més plena.
Molta sort Elena.
El debar sobre les electriques
Afegeixo enllaç a un article del J. Puigcercós a Esquerra Nacional, que apunta sobre el tema que Catalunta s'hauria de plantejar, ¿ ens podem permetre que el subminsitre elèctric estigui en mans de quatre senyors i alguna senyora?
Fem dissabte a la riera
Hem format d'un projecte organitzat per una associació de voluntaris del Projecte Rius.
He vist a les notícies que a altres llocs del país, voluntaris s'han mobilitzat per netejat boscos.
En aquest temps de crisi, quant s'esta conprovant que la administració no té els recursos per organitzar netejes dels boscos i rieres és gratificant evidenciar que hi ha gent que creu important aportar el seu temps i esforç per mantenir els epais verds.
A la riera s'ha fet una bona feina, només amb 1h i 1/2 s'han recollit 3000 kg de brossa. La diferència després dd la neteja era evident.
(Per cert, s'haura de fer una campanya per explicar a les fèmines que les compreses han d'anar a rebuig, quant feu l'amor a la llera, si us plau porteu una bosseta per llençar les compreses i porteu-ho al contenidor).
dimecres, de març 17
Cal la independència energètica
Conseqüències d'una nevada s’ha interromput el subministra elèctric a grans zones de Catalunya, creant caos i pèrdues econòmiques. A hores d'ara tothom te clar que la electricitat és un bé de primera necessitat, sense subministra elèctric no hi ha aigua, ni escalfor i en molts cassos ni possibilitat de cuinar.
El debat ara no es pot centrar si hem de portar més energia de França, sinó en canviar el model.
S'ha de generar energia prop de on es consumeix i s'ha de ser molt més eficient.
La setmana vinent es celebra la setmana de la energia, a Santa Perpètua s'hi faran algunes activitats, pot ser el moment de debatre sobre aquests aspectes.
El dissabte el Ajuntament s'adhereix a L'hora del Planeta, s'apagaran els llums de certs edificis públics i demanem que tothom s'hi adhereixi.
I el tema de fons: s’ha de garantir el accés a una bàsic energètic per tots els ciutadans, i això ho ha de garantir el poder públic, el subministra energètic no pot estar en mans de empreses que el seu únic iterés es el compte de resultats i els plusos que cobraran els seus directius.
dissabte, de març 13
dimecres, de març 10
setmana de l'arbre
A pesar de que arrossego un bon constipat m'he acostat a una escol bressol a veure com els nens plantaven una pomera.
Em recorda quant els meus fills eren petits, a Isarel. Allà el dia de l'arbre es celebra molt. Forma part de la nova mitologia, la regeneració del a Terra Promesa, la reconversió del desert en terra verda.
De Isarel hi han moltes coses a prendre, llàstima que com diu una canço de la Nomi Shemer, van partir de la base de que la Terra Promesa estava buida esperant que els jueus tornessin. La realitat era un altra, allà hi havia gent i era i és casa seva.
Recordo una vegada, en una de les magnífiques nits del desert a la península de Sinaí, asseguts al voltant d'una foguera, en aquells moments de confidències,em deia una noia, ” em sento enganyada, tot el que m'ha ensenyat de petita era mentida".
Desgraciadament, la gran majoria prefereix seguir construint els mites, sino com podrien sobreviure,
Independència energètica
Cada matí mentre esmorzo m’agrada escoltar a Manuel Fuentes de Catalunya Radio, al meu entendre és un dels millor periodistes que hi ha actualment a Catalunya. No em perdo la entrevista, sap preguntar el que cal sense agressivitat ni grolleria .
Avui ha tret un tema molt interessant, les conseqüències de la privatització del subministrament energètic.
La gestió de la nevada ha estat nefasta, tan de diners gastats en plans com el NEUCAT han servit de poca cosa, el caos que es va crear era evitable.
L’altra conseqüència de la nevada( que tampoc ha estat tan considerable) ha estat la fallada del subministrament elèctric. 48 hores després, hi han desenes de milers d’abonats sense energia, avui això vol dir, sense llum, sense calefacció, sense aigua.
Els responsables polítics no hi poden fer res. El subministra elèctric esta en mans privades.
Crec que és l’hora que ens preguntem si ha ser forçosament així.
El govern de Dinamarca va decidir que per assegurar el creixement econòmic es comprometia a invertir en infraestructures elèctriques, reforçar la seguretat del subministra i recolzar la producció de energia neta i eficient.
Per poder complir amb aquest compromís a principis del 2005 el Estat va assumir la responsabilitat de ser el operador de sistema elèctric i de gas de Dinamarca per mitjà d’una societat estatal completament independent de interessos comercials. Energiner.dk
Objectiu: assegurar la igualtat d’accés a tots els usuaris del sistema.
Crec que els catalans ( i catalanes) hauríem de reflexionar sobre la qüestió, aquí no solament es parla de incomoditats als ciutadans en casos de fallida del sistema, (ara la neu, al estiu la calor), no solament es parla de garantit un mínim de energia per a tothom, es a dir a un preu assequible ( a Anglaterra han hagut de crear subsidis per pagar la factura del gas) sinó que estem parlant de garantir el desenvolupament econòmic.
Un país com el nostre que sort en té encara del turisme no es pot permetre quedar a les fosques. Ens podem permetre deixar el futur econòmic del país en mans de uns particulars?
Molt bé Fuentes, continua insistint.
dijous, de febrer 18
Contra la homofòbia al futbol
Demà divendres dia 19 de febrer es celebrarà a l'Estadi Narcís Sala de Sant Andreu, al carrer Santa Coloma 39 de Barcelona, dos partits amistosos, un masculí i l'altre femení entre el C.E. Panteres Grogues i l'U.E. Sant Andreu per tal de conmemorar el Dia Contra la Homofòbia en el Futbol.
Aquesta iniciativa, sorgida a Anglaterra i que encapçala la Fundació "The Justin Campaign", té com a objectiu lliutar contra la homofòbia i totes les formes en que aquesta es presenta a tots els nivells, també en l'esport, i més concretament, en el món del futbol, un dels ambients (especialment a Europa i Sud-Amèrica) on més habitual és veure i sentir manifestacions homòfobes.
El nom de "The Justin Campaign" fa referència a Justin Fashanu,el primer futbolista professional en declarar-se obertament homosexual. La pressió que va haver de suportar en el seu entorn degut a aquest fet i juntament amb d'altres circumstàncies, el va portar a suïcidar-se l'any 1998. Des de llavors, cap altre jugador professional ha gosat "sortir de l'armari".
El partit de futbol masculí començarà a les 19:00h i a les 19:30h hi haurà el partit de futbol femení.
la entrada és gratuïta
diumenge, de febrer 14
Santa Perpètua també decideix
A Santa Perpètua ja s’ha presentat la Assemblea Constituent de la Plataforma organitzadora de la Consulta sobre la Independència.
Ha estat un acte amb una gran assistència, crec que unes 150 persones , un 95% del centre vila.
Tot i que pot semblar poc, no és habitual reunir tantes persones ni per un acte cultural ( a no ser que actuïn els nens o les nenes), i molt menys per un acte polític.
Hi havia una mica de trampa, un dels mediàtics convidats ha estat el actor David Selvas, fill estimat del centre vila i super-present en les series televisives catalanes.
L’altra convidat el Jaume Sobrequés, ha fet una certa llàstima, ja li falla la memòria i ha dit unes quantes rucades. Què hi farem, la edat no perdona.
No he deixat de sentir un cert orgull, ERC ha anat picant parets i llaurant solcs, i ja es van veient els resultats, recordava el any 1990, quant semblava que els que parlàvem de la independència de Catalunya estàvem sonats, ara aquells mateixos que se’n fotien, ahir estaven a primera fila.
Convergents i ex-convergents que ens titllaven de immadurs ara es barallen per aguantar la pancarta.
Benvinguts, és el començament. No oblidem que dels altres veïnatges de Santa Perpètua pràcticament no hi havia ningú. El centre vila suposa un dècima part de la població del municipi.
Hi ha molta feina per fer encara.
Ha estat un acte amb una gran assistència, crec que unes 150 persones , un 95% del centre vila.
Tot i que pot semblar poc, no és habitual reunir tantes persones ni per un acte cultural ( a no ser que actuïn els nens o les nenes), i molt menys per un acte polític.
Hi havia una mica de trampa, un dels mediàtics convidats ha estat el actor David Selvas, fill estimat del centre vila i super-present en les series televisives catalanes.
L’altra convidat el Jaume Sobrequés, ha fet una certa llàstima, ja li falla la memòria i ha dit unes quantes rucades. Què hi farem, la edat no perdona.
No he deixat de sentir un cert orgull, ERC ha anat picant parets i llaurant solcs, i ja es van veient els resultats, recordava el any 1990, quant semblava que els que parlàvem de la independència de Catalunya estàvem sonats, ara aquells mateixos que se’n fotien, ahir estaven a primera fila.
Convergents i ex-convergents que ens titllaven de immadurs ara es barallen per aguantar la pancarta.
Benvinguts, és el començament. No oblidem que dels altres veïnatges de Santa Perpètua pràcticament no hi havia ningú. El centre vila suposa un dècima part de la població del municipi.
Hi ha molta feina per fer encara.
dimarts, de febrer 9
Ens han aprovat tots els projectes del FEOLS
M'acaben de informar que el Ministri ens ha aprovat totos els projectes dle FEOL per el 2010.
La veritat és que els diners de l'estat ens han anat molt bé.
La veritat és que els diners de l'estat ens han anat molt bé.
(fotos del bosc després de la ventada)
Per el 2010 podrem donar un bon impuls a la modernitazació de la administració municipal (que bona falta li feia) i ens permetrà salvar el bosc Soldevila.
Els que hem passat la infància a Santa Perpètua tenim un especial record per aquest indret, en diem bosc perquè abans ho era, al estïu hi anavem a fer baranades, a menjar la truita per dijous gras, una tarda al bosc era una tarda d'aventures, molts bons records hi estan associats.
La línia del tren Mollet -Papiol li va fer una bona queixalada i la ventada de l'any passat el va deixar tan malmés que demanava una bona inversió.
La situació econòmica ho podria have endarrerit tant que la seva recuperaciò que hagués pogut ser irreversible i al final seria en un parc urbà més.
Ara, gràcies a aquests fons, 200.000 €, es replantaran arbres, es faran camins amb materials naturals i passarà ser una espècie de "arboretum", una exposició de diferents espècies d'arbres convenientement identificades perquè els urbanites ens anem apropant a la natura i al costat de casa podrem gaudir d'una illa de tranquilitat.
La línia del tren Mollet -Papiol li va fer una bona queixalada i la ventada de l'any passat el va deixar tan malmés que demanava una bona inversió.
La situació econòmica ho podria have endarrerit tant que la seva recuperaciò que hagués pogut ser irreversible i al final seria en un parc urbà més.
Ara, gràcies a aquests fons, 200.000 €, es replantaran arbres, es faran camins amb materials naturals i passarà ser una espècie de "arboretum", una exposició de diferents espècies d'arbres convenientement identificades perquè els urbanites ens anem apropant a la natura i al costat de casa podrem gaudir d'una illa de tranquilitat.
dijous, de febrer 4
Sorteig de pisos a Santa Perpètua
Avui com alcaldessa accidental he assistit al acte del sorteig de pisos per a joves.
Son pisos de lloguer, d'una i dues habitacions, estan molt bé.
Un lloguer molt assequible, uns 300 €, com haurien de ser, pisos nous, lluminosos, en fi, un bocí de Europa del Nord.
Llàstima que ha costat tant i que sigui tan poc. Santa Perpètua en comparació amb altres municipis, ha trigat molt a tenir pisos de lloguer protegit.
Son actuacions que s'han de programar amb molt de temps i fa uns anys els governs semblava que vivien en un altra món. Es creien que tothom era ric i feliç. Ja hi havien veus que anaven avisant que existia un problema greu d'accés al habitatge, però es creien que anb hipoteques de 60 anys tot s'arreglaria, mentre els preus pujaven, les administracions cobraven i alguns vivien molt bé.
Ara un cop tornats ala realitat, ens mirem al mirall i veiem que no som tan rics i tenim greus problemes. Què faran tots els que no podran accedir a una hipoteca?
Potser cal un crak com aquest per començar a redreçar la situació i construir un futur més segur.
dilluns, de febrer 1
"La cinta blanca", no us la perdeu.
Fa uns dies vaig tenir ocasió de veure a la tele, afortunadament en VO, la película "Napola" del Dennis Gansel, el mateix director de la magnífica "La onada", i ahir vaig veure "La cinta blanca", una de les millors películes que he vist als darrers temps, d'aquelles que deixen impacte i que mai oblidaré. M'he recordat de les dues del Gansel perque les tres van lligades a la pregunta que tots ens hem fet alguna vegada, com va ser possible que al centre de la civilitzada Euopa, a la primera meitat del segle XX, hi haguès una explosió tal de barbarie que va donar lloc al Holocaust? podria tornar a passar? si jo m'hi haguès trobat, com m'haguès comportat?.
He passat un cap de setmanadeciutat, també he aprofitat per anar a Montjuic, al MNAC a veure la exposició Convidats d'Honor. També la recomano.
He passat un cap de setmanadeciutat, també he aprofitat per anar a Montjuic, al MNAC a veure la exposició Convidats d'Honor. També la recomano.
divendres, de gener 22
SGAE Monopoli franquista
A l'Estat espanyol hi ha fins a vuit gestores de drets d'autor. La majoria, però, estan especialitzades en arts diferents de la música o de l'espectacle (escriptura, pintura, etc.). La gran majoria de creadors relacionats amb la música i l'espectacle pertanyen, però, a l'omnipotent SGAE. L'explicació cal buscar-la també en la seva història.
En l'època de la Segona República (1931-1939) hi havia diverses associacions que vetllaven pels drets dels autors i cadascuna intentava representar el nombre màxim de socis. Amb l'arribada del franquisme, però, la SGAE es va convertir en l'entitat única per controlar els drets d'autor. No va ser fins a principis dels vuitanta que van sorgir altres gestores, molt més minoritàries, que han acabat especialitzant-se en altres àmbits. Actualment la SGAE compra teatres i munta empreses gestores d'espectacles, a més de repartir els dividends als seus autors (EL PUNT)
la pregunta és quants milions d'euros recapten i a què els destinen.
Sé de associacions de teatre d'aficionats que tenen problemes pe pagar els drets d'autor, a l'Ajuntament de Sta. Perpètua ens reclamen 12.000 € en concepte dels drets d'autor de la musica emesa pe la radio municipal.
Crec que algú ho ha de regular.
dijous, de gener 21
Sobre el finançament dels ajuntaments
De les situacions de crisi en poden venir canvis necessaris, com ara el finançament dels ajuntaments que durant elsdarrers anys han anat assumint més serveis sense disposar de finançament, s'ha solventat a copia de cimentar el territori, avui he vist aquesta notícia:
El president de la Diputació de Barcelona, Antoni Fogué, ha explicat avui a la Casa de América de Madrid el nou marc de competències dels governs locals, que no estaven previstes a la llei fa dues dècades, i que ara fan que sigui imprescindible l'aprovació urgent d'un nou sistema de finançament local que doni resposta a les necessitats actuals i futures dels municipis.
En el marc de la Jornada sobre el futuro del sistema de financiación local en España organitzada per la Fundación, Fogué ha considerat que “la llei existeix des de fa més de 20 anys, i la realitat ha anat evolucionant. Els governs locals cobreixen molts serveis que no estaven previstos i que, per tant, no són obligatoris legalment però sí socialment, davant dels ciutadans. Noves necessitats en nous àmbits, immigració, seguretat, cultura, més competències en el marc d'un sistema obsolet i desfasat, al que s'adjunta amb l'actual situació de crisi”.
Aquest va ser un tema tabú, durant la darrera legislatura " no abrir el melón " deien, ara s'haura d'obrir per força.
El president de la Diputació de Barcelona, Antoni Fogué, ha explicat avui a la Casa de América de Madrid el nou marc de competències dels governs locals, que no estaven previstes a la llei fa dues dècades, i que ara fan que sigui imprescindible l'aprovació urgent d'un nou sistema de finançament local que doni resposta a les necessitats actuals i futures dels municipis.
En el marc de la Jornada sobre el futuro del sistema de financiación local en España organitzada per la Fundación, Fogué ha considerat que “la llei existeix des de fa més de 20 anys, i la realitat ha anat evolucionant. Els governs locals cobreixen molts serveis que no estaven previstos i que, per tant, no són obligatoris legalment però sí socialment, davant dels ciutadans. Noves necessitats en nous àmbits, immigració, seguretat, cultura, més competències en el marc d'un sistema obsolet i desfasat, al que s'adjunta amb l'actual situació de crisi”.
Aquest va ser un tema tabú, durant la darrera legislatura " no abrir el melón " deien, ara s'haura d'obrir per força.
diumenge, de gener 10
Es una de las frases del magnífic discurs del Joan Puigcercós que va pronunciar el divendres al local Luz de Gas.
En un format original, diferents personalitats ens van presentar els 20 punts més importants del programa de ERC per la propera legislatura.
El 21, el va presentar el J. Puigcercós: la opció clara i diàfana cap a la independència.
Un dels 20 punts és el concert econòmic, imprescindible per poder aconseguir molt dels altres objectius, com ara en educació, investigació, reactivació econòmica...
Sense el 21 no crec que assolim el concert econòmic, per tant sense la independència no crec que Catalunya arribi mai als nivells desitjats de prosperitat, benestar i cohesió social.
ERC es com un vaixell trenca-gels, sempre ha anat al davant, ( amb el perill de que un iceberg la faci trontollar), ERC ha posat a debat el desequilibri fiscal, la necessitat del concert econòmic i la opció independentista.
Josep Lluis Carod Rovira, amb la seva magnífica retòrica, ens va il·lusionar i ens va fer creure que el somni era possible. Ara amb J.Puigcercós és el moment de fer política, Puigcercós es eminentment un animal polític, política vol dir estratègia i planificació.
Del seu discurs, dos punts em van interessar, hi han dos perills per la opció independentista progressi.
1.Que la opció independentista es que sigui monopolitzada per els nacionalistes extrems
2.El descrèdit de la política que impregna la societat, quan la política és la única eina que tenim la majoria per influir en el futur del nostre país.
Anim, és la hora de fer política.
(la foto es de Núria, el dia que Puigcercós va assumir la presidència de ERC)
dijous, de gener 7
Bon Any 2010
Passat ja el solstici d'hivern i totes les festes que l'acompanyen, comencem un nou any, amb esperança de que la economia millori.
Al menys aquesta crisi servís per plantejar un futur més sòlid, canviar la economia basada en el petroli per fonts d'energia netes, emprendre una economia basada en el coneixement i la excel·lència, donar un tomb al sistema educatiu, ….
Ens ha tocat viure moments decisius, la nostra generació que havia caigut en un cert hedonisme encara hi és a temps de viure amb esperança un cavi de valors, basats en el esforç, la justícia i el humanisme.
Molt bon any a tothom.
Al menys aquesta crisi servís per plantejar un futur més sòlid, canviar la economia basada en el petroli per fonts d'energia netes, emprendre una economia basada en el coneixement i la excel·lència, donar un tomb al sistema educatiu, ….
Ens ha tocat viure moments decisius, la nostra generació que havia caigut en un cert hedonisme encara hi és a temps de viure amb esperança un cavi de valors, basats en el esforç, la justícia i el humanisme.
Molt bon any a tothom.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
-
M’acaben d’entrevistar, s’interessen per el blog, la veritat que voldria dedicar-hi més temps, i potser obrir la possibilitat de comentaris,...
-
Els resultats son definitius, majoria absoluta a Hamás. Hamás proposa un govern de unitat nacional. Visitem a Hanna Nashraui a Ramal·la. Ama...
-
He complert 60 anys, un cop més tanco una etapa i en començo una de de nova, però aquesta vegada amb la convicció de que no només a nivell p...
