Hi ha gent que no es desanima, com la meva amiga Elena.
Fa anys que somia en un espai on els nens i nenes ( independentment del poder adquisitiu de les seves famílies) puguin desenvolupar el seu potencial artístic.
La Elena és russa, fa molts anys que viu a Catalunya, estima molt aquest país però hi ha quelcom que torba a faltar. Sempre em repeteix quesi hi ha alguna cosa a valorar de l'antic règim socialista és la socialització de la cultura, no com es va entendre aquí, on sembla que es va confondre cultura en botifarrades.
Va intentar atreure complicitats dels diferents governs, de tot tipus de color polític, finalment ha decidit tirar-ho endavant a pit descobert.
No vol ser un altra centre més, a darrera hi ha voluntat de enriquir i fer que la vida de moltes persones sigui més plena.
Molta sort Elena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada