20 anys de la caiguda del mur de Berlín

Ahir al vespre vaig celebrar el aniversari de la caiguda del mur de Berlín al Institut Goethe de Bar-celona. Érem molta gent, alemanys i catalans.
Recordo aquell estiu del 89 amb un forat a l’estómac, en el terreny personal acabàvem de fer un canvi radical a les nostres vides, començaven de zero (als 40 anys), i a centre Europa succeint les coses molt ràpidament.
Fa més e 30 anys que comparteixo la meva vida amb el Peter, de origen hongarès, pel que tinc un cert coneixement de la realitat dels països de la aleshores nomenada Europa del Est.
Quant vàrem veure que s’obria la frontera Austria –Hongria, vàrem entendre que s’havia trencat la barrera d’acer. Els hongaresos feia temps que s’havien descongelat, les fronteres ja eren molt po-roses, un cop els alemanys de l’ Est arribessin a Hongria ja tenien la via oberta cap a Alemanya Federal. O sigui que la barrera d’acer estava foradada, el mur de Berlín ja no serviria de massa.

Reflexionant sobre tot el que es va dir aquells dies, avui sabem que es van escriure moltes bestieses , que si “el fi de la historia” que si el “triomf del capitalisme”... el que des d’aquí no es va enten-dre es que a l’Europa de l’Est el canvi el va provocar la societat, va ser fruit de molts anys de lluita i no els vàrem escoltar. Demanaven democràcia i llibertat, no capitalisme.
Si haguéssim escoltat, potser el procés hagués estat menys traumàtic i avui no estaríem immersos en aquesta crisi descomunal. Per no parlar de la ex-Iugoslavia, si les potències no haguessin estat pendents dels seus interessos, potser s’hagués evitat aquella tragèdia que encara no ha acabat.