Encara que immersa en la solució dels difícils problemes d’un municipi com Santa Perpètua, no puc restar sense reaccionar davant del que esta passant a l’altra banda de la mar Mediterrània , en els llocs on van discorrer uns anys molt importants de la meva vida.
Jo vaig ser membre del kibbutz Kerem Shalom, a la frontera amb la franja de Gaza,molt a prop de Rafah.
A Kerem Shalkom s’hi van anar aixoplugant els joves israelians que no encaixaven amb la política del govern.
Volien un futur de pau amb el poble palestí. Aleshores parlàvem de dos pobles, dos estats. Era encara una època d’esperança, hi havia molt bones relacions amb els palestins dels pobles veïns. Aquest dies, davant el patiment imposat a la gent de Gaza amb el bloqueig total de
Vivia a una ciutat de refugiats, Khan Yunis, treballava molt, tenia molts fills i filles, especialment estava molt il·lusionat amb un dels fills que creia que podria anar a
Sovint hi penso: ¿què deu ser d’ells? ¿quants són vius?,¿Potser ara són dels que fugen a Egipte? Són bona gent que volen viure en pau i prosperar.
¿Quant s’acabarà aquesta bogeria?, ¿com es pot imposar un càstig col·lectiu a milions de persones?,
¿Així es construeix la pau?.
Fa un parell de mesos, deia a uns amics que era optimista, semblava que per fi els USA, volien posar fi a tanta bogeria.
Un altra vegada m’he equivocat. Sempre que sembla que s’acosti una solució, la situació empitjora.
M’havien convidat de Medbridge a se testimoni de les converses de pau, ja es la segona vegada que s’anul·la el viatge.
No ho puc evitar, Gaza em fa pensar en un immens gueto, suposo que no tan sols a mí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada