Cada dia rebo invitacions a jornades, si anés a totes no en quedaria gaire temps, però de tan en tan va be anar-hi mes que res perquè em dono un temps per reflexionar. La d’avui ha estat molt interessant, el títol era relació administració –empresa, organitzada per CLADE.
Han intervingut ponents interessants com Ricard Fornesa, Lluis Foix, els alcaldes de Sant Cugat i Vilanova, entre altres.
S’ha parlat principalment de la crisi econòmica.
Les crisis es poden transformar en grans oportunitats si es saben aprofitar. El cooperativisme per exemple s’ha fet fort en temps de crisi. Durant la època dels miracles econòmics ha estat difícil per les cooperatives, algunes ho han fet molt bé, con la Mondragón a Euskalerria, o La Fageda a Olot, o la Escola Sant Gervasi de Mollet, però han hagut de nedar a contracorrent, ara en canvi poden ser una oportunitat. Per exemple el cooperativisme en habitatge de lloguer pot ser una opció de futur més que l’habitatge protegit de compra.
El que m’ha sorprès ha estat la intervenció de Lluis Foix, acabava d’arribar de USA, i estava "commocionat" perquè ha trobat USA més malament del que es pensava. Em sorprèn perquè no cal ser un analista ben pagat per entendre que encara que Giulani fes fora els homeless de Manhattan no vol dir que no existíen, si es miren certs documentals i es llegeixen a determinats articulistes se sap que a USA a mida que han augmentat els billionaris (diu que n’hi han 3000), la classe mitjan ha perdut capacitat d’estalvi i ha augmentatel nombre de gent completament desprotegida, la tendència va començar amb la" revolució Reagan" i ha continuat fins ara. Ja fa anys que ja és conegut que ser un obrer a Amèrica no és cap meravella (naturalment tot depèn de on vens)
I a casa nostra, conec molta gent que ens la veiem a venir, el que no enteníem era que la bombolla immobiliària aguantés tant. Fa dos anys alguns promotors ja venien els pisos a preu de cost per por a quedar-se amb stock.
De fet hi ha molta gent que ja porta molts anys en crisi, tots els joves que no aconsegueixen una feina per més de 1000 € i la gran quantitat de famílies amb dos sous de 1200 € que els van fer creure que eren rics perque el seu pis hipotecat estava valorat en 300.000 €. Ara a mida que ha anat pujant la hipoteca i si per desgràcia un d’ells se’n vagi al atur hauran de tocar de peus a terra.
No hem sigut mai rics, senzillament em viscut una il•lusió que ens ha portat a gastar més del compte. A alguns els hi ha anat molt bé, més que bé, són aquells que ja siguin polítics o periodistes, viuen en un altra món, no trepitgen el carrer i no se’n saben avenir que el miracle espanyol era només un miratge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada