Per fi, el Mollet-Papiol

He tingut la sort de influir en les decisions polítiques com a parlamentaria i ara tinc la sort de influir en la execució d’aquestes decisions en la meva tasca de regidora d’hisenda i medi ambient de l’Ajuntament de Santa Perpètua.

Als primers pressupostos de la passada legislatura una de les esmenes que vaig presentar va ser la conversió del ramal ferroviari de Papiol – Mollet en via per a passatgers.

Aquesta via ha estat objecte de moltes preguntes, especialment perquè travessa Sta. Perpètua.

El passat mes de setembre, encara com a diputada, vaig acompanyar a l’alcalde i a la regidora d’urbanisme a Fomento a preguntar per el projecte.

Avio, com a regidora he tingut una reunió de treball amb els concessionaris de l’obra.

Per fi, el proper abril començaran les obres de col·locació del tercer rail. El que em preocupava era l’impacta ambiental d’un moviment de terres que han d’efectuar.

Em preocupava, ja no em preocupa tant perquè és molt possible que trobem una solució més respectuosa amb el territori.

El que és molt important que per fi es guanyar una forma de transport cap a la Universitat Autònoma que permetrà substituir molts desplaçaments amb automòbil.

Per fi!!!

Kosovo ja és independent

Fa 1 hora que Kosovo ha declarat la seva independència.

Kosovo és ara un estat lliure i sobirà.

Sèrbia ha anunciat que mai acceptarà la independència de Kosovo.

Espanya està al costat de Putin i dels serbis. !Bona companyia!

¡Quina magnífica transició, la espanyola! A la Espanya “democràtica” del Zapatero no s’admet el dret a l’autodeterminació.

Són demòcrates per segons qué, sembla que l’ombra de Franco arriba del Pardo a la Moncloa.

Felicitats Kosovo. I molta sort.

Ànim Duran

M’he assabentat per la premsa de la mala notícia que a en Josep Duran se li ha trobat un tumor maligne al pulmó.

La bona notícia, és que ja li han extirpat i la perspectiva és de curació total.

Des d’aquí li desitjo un ràpida convalescència.

Pel que conec del Josep Duran, es una persona que es cuida molt, es assidu al gimnàs i farà el que calgui per tornar a estar en forma aviat.

Es tranquil·litzador que avui el càncer ja pot ser curable en molts casos, això es degut a l’esforç de moltes i moltes persones que porten investigant i tractant el càncer, no sempre amb prou suport i a costa de molt sacrifici personal. En la meva vida professional he tingut contacte amb molts oncòlegs i els respecto i admiro moltíssim.

El que em pregunto és si a tothom se li diagnostica tan ràpidament i se li opera amb la celeritat en que se li ha operat al J. Duran al Hospital de Barcelona

A un amic meu,que no era de cap Mútua, fa poc se li va trobar un càncer de bufeta i gràcies a un ”enxufe” se li va extirpar ràpidament amb resultat totalment satisfactori, si no arriba a ser per “l’enxufe” s’hagués hagués hagut d’esperar sis mesos. Qui sap si ja hagués estat massa tard..

Taula Rodona sobre el món àrab

En motiu de la publicació de la nova revista de la Fundació CIDOB, http://www.cidob.org/ m’he desplaçat al Congrés per participar en una taula rodona sobre la política exterior de l’Estat Espanyol en el mediterrani.

Hi eren presents molts ambaixadors dels països de la mediterrània, he explicat la valoració que he fet de la legislatura, que de fet es positiva, exceptuant el procés de Barcelona, que s’ha quedat en una successió d’aconteixements sense incidència.

He aprofitat per parlar sobre "el conflicte", israel-palestí i sobre l'anomenta "procés de pau". He comentat les tessi del Pr. Henry Siegman

http://www.nybooks.com/authors/7175

Naturalment als israelians de la ambaixada no els hi ha fet gaire gràcia. Al menys el nou ambaixador israelià Rapahel Schultz, es més intel·ligent del impresentable anterior que vaig tenir la desgràcia de conèixer.

En Jordi Xuclà (CiU) ho ha aprofitat per demanar una secretaria d’Estat de la Mediterrània, si un Ministeri no pot ser, almenys tindran una secretaria d’Estat. No està malament.

La píndola del dia després. Un cop més, tenia raó.

Avui he llegit un article a El Periodico sobre la conveniència de poder adquirir la píndola del dia després sense recepta.

Dues vegades ho he portat a la comissió de sanitat.

La meva proposta era que es pogués comprar a les farmàcies sense recepta, així no es perd temps ja que la píndola es més efectiva quant abans es pren, responsabilitzar al farmacèutic en donar les indicacions adequades e incentivar a les noies a passar pel ginecòleg. Es va dir que el Ministeri ho estudiaria.

Al cap de dos anys , com que el Ministeri callava, ho vaig tornar a presentar, aquesta vegades, amb més dades com que a França, Bèlgica, Dinamarca, Eslovènia, Croàcia, Estònia, Finlàndia, Suècia, Suïssa, Turquia, Noruega, i a Nord –Amèrica, tot Sudamerica i Australia no cal recepta.

Curiosament els països amb influència catòlica son els que mantenen la necessitat de la recepta, Espanya, Itàlia, Àustria , a Irlanda ni amb recepta ni sense.

Els arguments en contra no es sustenten, és un fàrmac suficientment segur perquè la FDA l’hagi autoritzat per venda OTC,( sense recepta).

Es clar que no volem que es practiqui sexe sense protecció, però la realitat es que estan augmentant els embarassos en noies molt joves, ¿què està passant? Els sociòlegs ho haurien d’analitzar, probablement la cosa vagi en que el consum de drogues fa baixar la guàrdia, també podria ser que la educació sexual no la fan les persones adequades. De totes maneres la situació es igual a tot el món, per tant podria ser una causa molt més profunda que el consum de drogues.

El que sí sabem es que la píndola del dia després pot evitar molts avortaments.

¿A què esperen a que pugui ser més accessible? ¿A que els bisbes hi estiguin d’acord?

La Ofensiva del Opus

Fa uns dos anys, en una reunió internacional de legisladores, recordo que les sud-americanes em van avisar de que “l’Opus” havia llançat una ofensiva a Sud-Amèrica a nivell de Parlaments amb la fi d' obstaculitzar tots aquells projectes legals que poguessin anar contra el seu model de societat. Model de societat, on sembla que el més important de la dona és el úter.

Per això estan en contra de l’avortament, del ús d’anticonceptius, no cal dir que en contra de les famílies monoparentals, de la homosexualitat, etc.

Em van dir que després de Sud-Amèrica l’objectiu era llançar una ofensiva a Espanya e Itàlia.

En aquell moment no en vaig fer massa cas, vaig pensar que tenien una idea equivocada d’Espanya, que encara pensaven en la Espanya de fa 30 anys, que a l’Estat espanyol el moment de l’Opus ja havia passat.

Ara estic veient que anava molt errada.

Quant sento els bisbes de la Conferencia episcopal sembla que entri en el túnel del temps.

Ens hem cregut que vivíem en un estat aconfesional, (alguns es creien inclús que era laic), i la realitat en esta ensenyant que una vegada més la Església espanyola no ha aprés res en aquets anys de democràcia i vol tornar a imposar la seva ideología al conjunt de la societat , ells estan convençuts de que tenen la raó i Déu està amb ells.(Exactament igual que els talibans de Afganistan)

Jo ja fa molts anys que no soc creient, respecto a les persones que ho són sempre que no em vulguin obligar a viure com ells, encar que jo estigui equivocada. Per exemple a mi m’hagués agradat tenir molts fills, ara bé si algú decideix fer un abortament crec que està en el seu dret i se li ha de respectar el dret a decidir qué fer amb el seu cos.

Companyes, no poden badar, hem de continuar en guàrdia, sinó el poc que hem avançat ens serà pres.

Les properes eleccions hem d’evitar que el PP torni a governar.

No us perdeu la peícula romanesa "4 meses, 3 semanas, dos dias"

¿Cap on vas Israel?

Encara que immersa en la solució dels difícils problemes d’un municipi com Santa Perpètua, no puc restar sense reaccionar davant del que esta passant a l’altra banda de la mar Mediterrània , en els llocs on van discorrer uns anys molt importants de la meva vida.

Jo vaig ser membre del kibbutz Kerem Shalom, a la frontera amb la franja de Gaza,molt a prop de Rafah.

A Kerem Shalkom s’hi van anar aixoplugant els joves israelians que no encaixaven amb la política del govern.

Volien un futur de pau amb el poble palestí. Aleshores parlàvem de dos pobles, dos estats. Era encara una època d’esperança, hi havia molt bones relacions amb els palestins dels pobles veïns. Aquest dies, davant el patiment imposat a la gent de Gaza amb el bloqueig total de la Franja, no puc deix recordar a Ali. Ali feia feines pe al kibbutz, com la gran majoria dels palestins es defenia bé amb l’anglès, i durant els dinars en el menjador comunitari ens vàrem conèixer bé. Em va explicar que ell era d’un poble de la Galilea (al nord d’Israel), que al 1948 va haver de fugir cap al sud, es va establir a Ahskelon, d’allà el varen fer fora cap a Egipte, i d’Egipte va haver de tornar i quedar-se a la franja de Gaza.

Vivia a una ciutat de refugiats, Khan Yunis, treballava molt, tenia molts fills i filles, especialment estava molt il·lusionat amb un dels fills que creia que podria anar a la Universitat.

Sovint hi penso: ¿què deu ser d’ells? ¿quants són vius?,¿Potser ara són dels que fugen a Egipte? Són bona gent que volen viure en pau i prosperar.

¿Quant s’acabarà aquesta bogeria?, ¿com es pot imposar un càstig col·lectiu a milions de persones?,

¿Així es construeix la pau?.

Fa un parell de mesos, deia a uns amics que era optimista, semblava que per fi els USA, volien posar fi a tanta bogeria.

Un altra vegada m’he equivocat. Sempre que sembla que s’acosti una solució, la situació empitjora.

M’havien convidat de Medbridge a se testimoni de les converses de pau, ja es la segona vegada que s’anul·la el viatge.

No ho puc evitar, Gaza em fa pensar en un immens gueto, suposo que no tan sols a mí.