Viatge a Israel – Palestina (II)

Palestina - esmorzar amb ONG

Fem un esmorzar amb una sèrie de ONG’s que estan treballant als territoris, la majoria són catalanes, ens confirmen que qui més ajuda als palestins són espanyols i d’aquests la majoria són catalans /nes i italians/es. Guanyen les noies.

La intifada ha destrossat la vida als territoris, la resposta del govern de Sharon ha estat més confiscacions de terres, més destruccions de cases, la economia destrossada, infrastructures derruïdes i principalment el que més ha contribuït a degradar la qualitat de vida dels palestins ha estat la construcció del mur al voltant dels assentaments.

Per protegir als colons dels atacs dels palestins construeixen carreteres especials per anar als assentaments, i les protegeixen amb un mur de ciment. Aquest mur ha deixat ciutats palestines completament cercades, només amb una sortida, el que provoca grans embussos, distàncies que abans es feien amb un quart d’hora, ara s’han de fer fent voltes de desenes de quilòmetres, per no parlar dels check-points (punts de control).

Els cooperants estan dia a dia amb aquesta realitat i demanen més ma dura amb el govern d’Israel. He conversat un parell d’hores amb ells, sobre els passos que creuen més adequats per anar desencallant la situació.

Tornem a la knesset (parlament israelià), ens trobem amb Jamal Zahalka, diputat àrab israelià. Ens explica les particularitats de la política israeliana i la situació actual, d’aquí a dues setmanes s’acaba el plaç per aprovar els pressupostos, pot caure el govern.

Parla de la situació dels àrabs en un estat jueu, com la discriminació es pot fer realitat tot tenint unes lleis democràtiques.

Tarda, anem a Ramal·la.

Arribem al final d’unes jornades que s’estan fent per assentar les bases d’un país democràtic.

A Ramal·la veig una ciutat nova, amb construccions molt maques, amb grans espais entre els edificis, segurament estem on viuen tots els funcionaris. De fet en la visita a Hana Ashraui, la ex-ministra independent de la Autoritat Nacional Palestina, ens confirma que hi ha un dèficit d’un bilió de dòlars, per pagaments de sous
Els principals reptes de Palestina seran:
1. assentar les bases d’un cos de seguretat, ara n’hi han 8 de diferents.
2. La transparència, per combatre la corrupció. Encara que la ex-ministra intenta minimitzar la corrupció, els palestins és el poble que rep més ajuda per càpita en tot el món, i part d’aquesta ajuda a anat a parar a mans particulars.
3. la legislació democràtica.
Tot i l’escepticisme, hi ha una sensació de començament de nova etapa, la mort d’Arafat ha posat en marxa una corrent de esperança.

Sopar
Sec al costat de gent de Al Fatah, en general es parla del futur i de construcció de país.

Hotel
Els llençols estan bruts i el bany, no dir. Per una nit passem com podem.

Viatge a Israel – Palestina (I)

Israel

Esmorzar amb Daniel Levy, negociador de la conferencia de Ginebra. Equip del Iosi Beilin. Un pla que no va tirar endavant i fins ara és el més raonable que hi ha hagut.

Knesset, parlament israelià. Reunió amb el president del Likud, Gidon Saar. Despatx del Likud, fotos de tots els presidents del Partit, pobra Israel quins dirigents ha triat. Gidon Saar, un falcó amb el que no val la pena conversar, llegint entre línies el seu discurs, entenc que a Israel hi han masses problemes interns perquè la societat pugui intentar de deixar-se de mirar a ella mateixa e intentar entendre als palestins.

Segueix la visita al parlament amb un guia argentí que fa tres anys que va venir a estudiar a Israel. Val la pena veure els tapissos de Chagal.

Dinar a la Universitat de Jerusalem amb el director, José Benarroch, que parla ladino i el professor de ciències polítiques Mario Snaider. Interessant i estimulant conversa, proposa de passar de sancions a iniciatives positives cap Israel per obligar a complir un pla de pau. Posar la pastanaga per fer-la avançar, la pastanaga diu podria ser entrar a la Unió Europea.
Ens diu el director que han vingut 300 científics xinesos a estudiar a la Universitat.

Capvespre. Inauguració del nou museu. Per Israel es un gran dia, ja que el president de les Nacions Unides ha vingut. Potser Kofi Annan vol fer les paus amb Israel, pot ser part de la pastanaga i part de reforç que Kofi necessita.
La cerimònia és una tortura de fred, ningú ens ha dit que era a fora, a 3 º i als 4 vents.

Sopar amb tots els convidats, conec a Shimon Peres, Izhak Navon, Eli Wisel.
A la taula converso amb parlamentaris de Bulgària, Anglaterra, Austràlia, l’anglès resulta ser un republicà antimonàrquic.

Viatge a Israel-Palestina, Maria a Torrejón?

El ministre d’Afers Exteriors, Miguel Àngel Moratinos, és molt coneixedor de l’Orient Mitjà i està disposat a jugar un paper en el procés de pau.

Els portaveu dels grups parlamentaris al Congrés hem estat convidats a acompanyar-lo en un dels seus viatges.

Per la meva curta experiència ja he vist que aquestes invitacions no són de cortesia, amaguen el desig de suport a determinades decisions polítiques. El PP ha declinat la invitació, jo, a pesar de que deixo un parell de feines importants al Congrés, el tema d’Israel- Palestina, el porto molt a dins i no he volgut deixar passar la oportunitat.

Vàrem sortir de la base de Torrejón de Ardoz, quan ja estava de camí vaig rebre un missatge de que el vol es retardava 1 hora. Així que vaig arribar a la base i no hi havia ningú. La meva sorpresa va ser veure en una sala plena de fotos de la família reial, una planta de “Maria”. Quan m’hi vaig acostar vaig veure que era de plàstic, no deixa de ser curiós.

Em van fer arribar el programa, en els viatges amb diplomàtics, el programa va variant , així que no deixa de ser un full de ruta, però veig que hi ha la inauguració del nou museu de l’holocaust. Arriba també l’alcalde de Barcelona, en Joan Clos que va a inaugurar un hospital a Gaza.

També hi són periodistes dels principals mitjans de l’estat.

L’avió és un Boeing de l’exercit de l’aire. No em fa gaire bona espina i veuré que no m’equivoco.

Balanç d'un any de govern

Avui, fa un any de les eleccions, els diferents anàlisi en els diaris sobre la victòria dels socialistes, coincideixen amb la meva teoria, que el Zapatero s’acostava molt al PP, i gràcies als errors del PP amb la seva reacció davant del atemptat, molt volt abstencionista es va decantar cap el PSOE.

El PP te el vot dels de sempre, i ells sabien que no era suficient per formar un govern de majoria, per això van respirar quan es va produir l’atemptat , necessitaven tant que fos ETA que no van concebre una opció diferent.
El PP no ha assumiy la derrota, com Convergència, molt gràficament explicat per la Sra. Ferrussola, “ens han entrat a casa i ens han robat”.

Des del PP estaven convençuts que aquest govern no duraria amb socis com ERC i IU, però el temps va passant i el govern va tirant endavant.

Sembla que se'n van convencent, ho explica el degoteig constant de diputats que renuncien, i són substituts per jovenalla, això de no tocar poder no deu ser rentable.

El Mariano Rajoy, es limita a venir el dimecres quan hi ha control del govern i fa preguntes al president, té molta gràcia i ens distreu, però el seu discurs és molt pobra i el nivell molt baix. No dona la talla de futur president.

El PP continua en l’amargor, a les comissions no paren de demanar les compareixences dels ministres només per per insultar, estan perdent la oportunitat de fer oposició.
Respecte a ERC, el fet de ser grup, ens ha obligat a fer tots els papers de auca, ara ja anem seleccionant, tenim ja una certa infrastructura en quan personal auxiliar, que és vital per el bon funcionament del grup, i anem agafant confiança.

Aquesta setmana ERC comença les negociacions per un pacte d’estabilitat. Després dels pressupostos ja vàrem veure que amb el PSOE necessitàvem clarificar la situació, perquè ja qui a vegades oblida que no tenen majoria.

Hi ha bona sintonia amb l’Alfredo Rubalcaba i en Puigcercós, i en Zapatero ho te clar, però amb els comandants a vegades s’hi fa difícil parlar.

EL que més interessa deixar travat és el finançament i l’Estatut. Aquest és el nostre objectiu.

Aquesta setmana jo no hi seré perquè me'n vaig amb el ministre Moratinos al Orient Mitjà. Torno a Israel.

Primer viatge a la ONU

M’ha vingut de sorpresa, m’ho han dit una setmana abans, mai m’hagués imaginat que jo podria estar a la assemblea de les Nacions Unides.

La veritat és que encara que la ONU ha perdut molt del seu prestigi, al ser allà davant d’aquell edifici tan alt i tan familiar, ja que sortia en tots els llibres de text, m’he emocionat, i més ha coincidit en ser la primera vegada que a la ONU es commemorava l’holocaust.

El motiu del viatge, no era solament ser presents en aquest acte solemne.
Ha estat una setmana intensa, de 6 reunions diàries amb personatges d’alt nivell. Ha estat difícil, perquè eren reunions en petit comitè, i s’ha d’estar molt atent per després fer les preguntes pertinents. No sempre les contesten, com quan vaig preguntar al president de la Unió Europea, si Europa no pensava dir res sobre Txetxènia.

O quan vaig preguntar si les nacions sense estat podrem ser membres de les Nacions Unides, em van dir que algunes ja ho són. Clar, Palestina, si no tries per la via del terror pel que sembla no tens veu.

Però a la ONU, s’ha està movent alguna cosa. Kofi Anan, està decidit a reformar les Nacions Unides.

Hi ha un propòsit de canviar les coses en aquest planeta, després d’aquesta setmana de treball intens, he sortit convençuda de que la ONU ha de tenir un paper rellevant en el futur, ha de ser allò perqué va ser creada, el govern de tots els pobles del planeta.

Acabar amb la fam, la pobresa i les guerres és possible.

Per això cal reformar les Nacions Unides, dotant-la de més transparència i democràcia.

Ens han estat explicant el gran canvi que s’està gestant amb els objectius del mil·leni i he estat testimoni del treball frenètic que s’hi està fent.

Potser és parlarà més de la reforma del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, de moment hi ha una guerra entre els estats grans, membres del Consell amb dret a veto i per tant amb capacitat de bloquejar qualsevol decisió i els estats mitjans com Espanya, Alemanya, que demanen un equilibri nou de forces.

També hi ha al darrera la campanya del Bush per desprestigiar a Kofi Anan per no haver aprovat la invasió de l’Iraq.

Gener

El mes de Gener, no hi ha plens, és el mes destinat a voltar per el territori a fi de conèixer de prop els problemes i demandes.
Amb el Tardà, l’altre diputat per Barcelona, ens hem proposat fer el màxim de visites a les seus locals, també vull fer un curs d’oratòria, millorar l’anglès, en fi que tenia molts plans, perquè de fet el mes s’ha reduït a dues setmanes, descomptant la primera que he estat amb la família.
Dues setmanes, ja que la darrera setmana s’ha organitzat un viatge a les Nacions Unides.

Melilla

Arrel d’un article a l'Avui, en Tardà es va interessar per la situació del amazight.
La llengua que parlen els amazight, Es va posar en contacte amb una plataforma de Melilla, van venir al Congrés on es van trobar amb tots els grups. D’aquestes trobades va sortir una proposició perquè l’amazight sigui oficial a Melilla i Ceuta i ens van convidar a anar a Melilla.

Així hi vam anar en Tardà i jo mateixa d’ERC, l’Aitor Esteban del PNV i el Jordi Xuclà de CiU. Els altres grups minoritaris no podien venir.

A l’avió em vaig asseure al costat d’un home jueu religiós,(anava amb kipa) i em va anar informant sobre la comunitat jueva a Melilla.

A l'arribar ens esperava Abderraman Benhyayah, l’ànima el president del Foro per la normalització de la cultura i la llengua amazight. De seguida ens va portar al diari “Melilla Hoy” a fer una roda de premsa. Ja vam saber que la oficialitat del amazight no queia massa bé als espanyols de sempre.

Els tres diaris de Melilla viuen de les subvencions, malgrat això qui més qui menys van intentar informar correctament. Ja ens esperaven declaracions del president de la Comunitat, Juan José Imbroda (PP) sobre la “ingerència” dels partits nacionalistes, que si més valia que defenséssim el castellà a Catalunya, etc.

Després ens van acompanyar a l’hotel, el Parador, a dalt d’un turó tot amb una vista al port i a la reixa il·luminada que separa Melilla del Marroc. Abans de sopar un altra roda de premsa amb els altres diaris i ràdios.
I un sopar a l'estil amazight amb gent del Foro, intel·lectuals, gent de drets humans, gent idealista, alguns amazight, altres espanyols que viuen a Melilla, com el Palacio que dedica la seva vida a tenir cura dels nens del carrer, el Rachid Raha de la Fundació Montgomery Hart que han fundat la primera escola tamazigh, com el Mohamed Ben Ali que va venir de Ceuta o l’Alberto un noi jueu que no cau massa bé a la seva comunitat. El menjar impressionant i la conversa també.

Abans d’anar a dormir tot contemplant el paisatge, ens explica una de les bones persones que vàrem conèixer, que a Melilla un funcionari guanya el doble que a la península, que Melilla és un paradís si tanques els ulls. Es el lloc d’Espanya on circulen més bitllets de 500 euros.

L’endemà, després d’una visita a l’Assemblea de Melilla, on ens vam entrevistar amb el president del partit Coalicion por Melilla, Mustafa Aberchan que recull el vot musulmà i ja va tenir la presidència, i ara són la segona força per davant dels socialistes que de moment s’oposen a la oficialitat del amazight.

Després vam passar al Marroc a visitar l’escola tamazigh a La Bocana. Vam passar la frontera on els dies de contraban milers de dones carregades com mules passen productes al Marroc, hi han aglomeracions i es reparteix molta llenya.

La Bocana es una tros de terra entre dos braços de mar, un lloc molt verge, amb flamencs, l’escola està en un poblat de pescadors, aquests nens fins ara no estaven escolaritzats. Es la primera escola amazight, em va emocionar la il·lusió amb que estudien aquells nens en una llengua mil·lenari de la que es vol recuperar l’escriptura.

Ens esperava Tarik Haya president de la cambra de comerç de Nador i defensor de l’amazight. En Tarik viatja molt a Holanda i relaciona el fracàs de l’assimilació dels “àrabs” holandesos en el fet de que s’els ha tractat d’àrabs quan de fet no ho són. Un cas semblant pot passar a Catalunya, ja que un 60% dels immigrants del nord d’Àfrica són berebers i no àrabs.

Ens va portar a dinar a un restaurant de després d’una taula rodona. Vam fer un dinar de peix, fresquíssim. Vam tornar a passar la frontera en sentit contrari, hi havia molta cua això que no era diumenge quan els “melillenses” tornen de passar el dia al Marroc on mengen barat i gaudeixen de llocs bonics.

El vespre vàrem anar a la part de dalt de Melilla, reformada amb molts milions d’euros dels fons FEDER. Quasi be ens topem amb J.J. Imbroda. L’endemà un altre roda de premsa per cloenda. Vam prometre lluitar per l’amazight, la llengua i la situació dels ciutadans espanyols de cultura amazight.

També hem d’anar a Ceuta on la realitat molt més complicada.

Arribo a casa al vespre i trobo un avís d’anar a Madrid el dilluns per la tarda a una compareixença del secretari d’Afers Europeus, tinc un dilema, he promès a la gent del local d’anar a la festa de Nadal, la fan el dilluns per mi.