Melilla

Arrel d’un article a l'Avui, en Tardà es va interessar per la situació del amazight.
La llengua que parlen els amazight, Es va posar en contacte amb una plataforma de Melilla, van venir al Congrés on es van trobar amb tots els grups. D’aquestes trobades va sortir una proposició perquè l’amazight sigui oficial a Melilla i Ceuta i ens van convidar a anar a Melilla.

Així hi vam anar en Tardà i jo mateixa d’ERC, l’Aitor Esteban del PNV i el Jordi Xuclà de CiU. Els altres grups minoritaris no podien venir.

A l’avió em vaig asseure al costat d’un home jueu religiós,(anava amb kipa) i em va anar informant sobre la comunitat jueva a Melilla.

A l'arribar ens esperava Abderraman Benhyayah, l’ànima el president del Foro per la normalització de la cultura i la llengua amazight. De seguida ens va portar al diari “Melilla Hoy” a fer una roda de premsa. Ja vam saber que la oficialitat del amazight no queia massa bé als espanyols de sempre.

Els tres diaris de Melilla viuen de les subvencions, malgrat això qui més qui menys van intentar informar correctament. Ja ens esperaven declaracions del president de la Comunitat, Juan José Imbroda (PP) sobre la “ingerència” dels partits nacionalistes, que si més valia que defenséssim el castellà a Catalunya, etc.

Després ens van acompanyar a l’hotel, el Parador, a dalt d’un turó tot amb una vista al port i a la reixa il·luminada que separa Melilla del Marroc. Abans de sopar un altra roda de premsa amb els altres diaris i ràdios.
I un sopar a l'estil amazight amb gent del Foro, intel·lectuals, gent de drets humans, gent idealista, alguns amazight, altres espanyols que viuen a Melilla, com el Palacio que dedica la seva vida a tenir cura dels nens del carrer, el Rachid Raha de la Fundació Montgomery Hart que han fundat la primera escola tamazigh, com el Mohamed Ben Ali que va venir de Ceuta o l’Alberto un noi jueu que no cau massa bé a la seva comunitat. El menjar impressionant i la conversa també.

Abans d’anar a dormir tot contemplant el paisatge, ens explica una de les bones persones que vàrem conèixer, que a Melilla un funcionari guanya el doble que a la península, que Melilla és un paradís si tanques els ulls. Es el lloc d’Espanya on circulen més bitllets de 500 euros.

L’endemà, després d’una visita a l’Assemblea de Melilla, on ens vam entrevistar amb el president del partit Coalicion por Melilla, Mustafa Aberchan que recull el vot musulmà i ja va tenir la presidència, i ara són la segona força per davant dels socialistes que de moment s’oposen a la oficialitat del amazight.

Després vam passar al Marroc a visitar l’escola tamazigh a La Bocana. Vam passar la frontera on els dies de contraban milers de dones carregades com mules passen productes al Marroc, hi han aglomeracions i es reparteix molta llenya.

La Bocana es una tros de terra entre dos braços de mar, un lloc molt verge, amb flamencs, l’escola està en un poblat de pescadors, aquests nens fins ara no estaven escolaritzats. Es la primera escola amazight, em va emocionar la il·lusió amb que estudien aquells nens en una llengua mil·lenari de la que es vol recuperar l’escriptura.

Ens esperava Tarik Haya president de la cambra de comerç de Nador i defensor de l’amazight. En Tarik viatja molt a Holanda i relaciona el fracàs de l’assimilació dels “àrabs” holandesos en el fet de que s’els ha tractat d’àrabs quan de fet no ho són. Un cas semblant pot passar a Catalunya, ja que un 60% dels immigrants del nord d’Àfrica són berebers i no àrabs.

Ens va portar a dinar a un restaurant de després d’una taula rodona. Vam fer un dinar de peix, fresquíssim. Vam tornar a passar la frontera en sentit contrari, hi havia molta cua això que no era diumenge quan els “melillenses” tornen de passar el dia al Marroc on mengen barat i gaudeixen de llocs bonics.

El vespre vàrem anar a la part de dalt de Melilla, reformada amb molts milions d’euros dels fons FEDER. Quasi be ens topem amb J.J. Imbroda. L’endemà un altre roda de premsa per cloenda. Vam prometre lluitar per l’amazight, la llengua i la situació dels ciutadans espanyols de cultura amazight.

També hem d’anar a Ceuta on la realitat molt més complicada.

Arribo a casa al vespre i trobo un avís d’anar a Madrid el dilluns per la tarda a una compareixença del secretari d’Afers Europeus, tinc un dilema, he promès a la gent del local d’anar a la festa de Nadal, la fan el dilluns per mi.

Desembre

El fet que som un Grup parlamentari petit fa que a vegades ens toca ser a varies comissions a la vegada, aleshores ens repartim la feina.

A mi m’ha tocat anar varies vegades a la de Seguretat Vial. S’està preparant el carnet per punts i es conviden al Congrés col·lectius interessats.
Com que anem tan escassos de temps, s’ha introduït la modalitat de fer esmorzars informals que van molt bé per aquests contactes. Vaig estar amb els fabricants de motocicletes. La UE vol establir l’edat mínima per conduir una moto els 16 anys, les associacions de motoristes i es fabricants de motos naturalment hi estan en contra, havent escoltat els seus arguments crec que tenen part de raó.

El PP han presentat una reprovació per la política exterior de Moratinos, vaig sortir a recordar la política exterior que ells havien portat i vaig justificar que hi havia suficients elements per reprovar-la a posteriori, però com s’acosta Nadal els hi vaig dir que ens limitavem a votar en contra.

El Moratinos va estar molt content de la meva intervenció i em va convidar a anar a Còrdova a una trobada amb Shlomo Ben Ami. Llàstima que tenia un altre compromís i no hi vaig poder anar.

Hi ha el cas del noi processat per “amenaçes” en nom l’exercit del Fènix.
L’Audiència va ser horrorosa, la fiscal s’hi va adreçar com si fos un perillós terrorista, no es va voler mirar les firmes de suport que portava, el nano es va negar a declarar en espanyol, i li van posar traductor però la fiscal es va posar tan nerviosa que al final va haver de declarar en espanyol. Els pares van sortir molt desanimats.

Ja per la tarda van venir al Congrés a explicar-ho, els hi vam buscar hotel ja que s’havien de quedar a fer un examen psicològic, ell i els pares.

Com que era dimecres, el dia de control al Govern, en Joan Puig va aprofitar per fer la pregunta al Ministre de Justícia sobre aquest cas. Quan era a la meitat, es va dirigir a la família que estaven entre el públic, en català. En Marín es va posar nerviós i li va prendre la paraula. Nosaltres ens vam indignar i volíem abandonar el Ple, sort dels diputats socialistes que eren a prop que ens van fer desistir sinó encara hi hauria hagut més merder.

Després surten els fariseus d’Izquierda Verde (IU i Iniciativa) a dir que així no es fan les coses. Anem bé els catalans, en lloc de fer pinya sempre anem uns contra els altres.

S’ha vist amb el cas de les declaracions de Carod, d’acord que no quedava massa estètic el que va dir, però d’aquí a haver de demanar perdó per culpa dels catalans que es van posar histèrics n’hi ha una gra massa. A Madrid, tret de la caverna, de seguida ho haguessin oblidat.

Així que vaig anar al sopar que fan cada any els periodistes, de bastant malhumor. Allà es donen una sèrie de premis, en Joan Ramon se'l va endur a la pregunta del millón, una pregunta que durava 5 minuts.