¿Cap on vas Israel?

Encara que immersa en la solució dels difícils problemes d’un municipi com Santa Perpètua, no puc restar sense reaccionar davant del que esta passant a l’altra banda de la mar Mediterrània , en els llocs on van discorrer uns anys molt importants de la meva vida.

Jo vaig ser membre del kibbutz Kerem Shalom, a la frontera amb la franja de Gaza,molt a prop de Rafah.

A Kerem Shalkom s’hi van anar aixoplugant els joves israelians que no encaixaven amb la política del govern.

Volien un futur de pau amb el poble palestí. Aleshores parlàvem de dos pobles, dos estats. Era encara una època d’esperança, hi havia molt bones relacions amb els palestins dels pobles veïns. Aquest dies, davant el patiment imposat a la gent de Gaza amb el bloqueig total de la Franja, no puc deix recordar a Ali. Ali feia feines pe al kibbutz, com la gran majoria dels palestins es defenia bé amb l’anglès, i durant els dinars en el menjador comunitari ens vàrem conèixer bé. Em va explicar que ell era d’un poble de la Galilea (al nord d’Israel), que al 1948 va haver de fugir cap al sud, es va establir a Ahskelon, d’allà el varen fer fora cap a Egipte, i d’Egipte va haver de tornar i quedar-se a la franja de Gaza.

Vivia a una ciutat de refugiats, Khan Yunis, treballava molt, tenia molts fills i filles, especialment estava molt il·lusionat amb un dels fills que creia que podria anar a la Universitat.

Sovint hi penso: ¿què deu ser d’ells? ¿quants són vius?,¿Potser ara són dels que fugen a Egipte? Són bona gent que volen viure en pau i prosperar.

¿Quant s’acabarà aquesta bogeria?, ¿com es pot imposar un càstig col·lectiu a milions de persones?,

¿Així es construeix la pau?.

Fa un parell de mesos, deia a uns amics que era optimista, semblava que per fi els USA, volien posar fi a tanta bogeria.

Un altra vegada m’he equivocat. Sempre que sembla que s’acosti una solució, la situació empitjora.

M’havien convidat de Medbridge a se testimoni de les converses de pau, ja es la segona vegada que s’anul·la el viatge.

No ho puc evitar, Gaza em fa pensar en un immens gueto, suposo que no tan sols a mí.

Avortament lliure i gratuït

Les obligacions a l’Ajuntament no m’han permès assistir a una concentració a favor de despenalitzar l’ avortament .

Per a mi, el no haver aconseguit canviar la llei ha estat el gran fracàs de les dones en aquesta legislatura. La culpa la té la vicepresidenta, la Mª Teresa Fernández de la Vega.

La necessitat de reformar el codi penal la vaig manifestar ja al principi de la legislatura.

Ho he estat comentant amb les diputades socialistes més feministes. A tot Europa , (excepte Espanta e Irlanda) durant les 12 primeres setmanes es pot avortar sense donar explicacions, també a Turquia. A Alemanya, hi ha un comitè que dona suport a la noia, per assegurar que l’avortament no en contra de la seva voluntat. En aquest aspecte les dones turques tenen més drets que les espanyoles.

Vaig anar insistint, finalment em van donar a entendre que la darrera paraula la tenia la vicepresidenta.

Vaig parlar amb la Mª Teresa Fernández de la Vega i em va dir que en aquesta legislatura no s’abordaria aquets tema. Punt final.( pel que sembla no volia més fronts amb els bisbes)

Com sempre la societat es mou més rapit que el Congrés, abans d’acabar la legislatura ha esclatat el tema de l’avortament. Són moltes les dones que avorten, afortunadament disposem d’unes clíniques privades que fan la seva feina amb professionalitat, discreció i rapidesa. Costa uns 300 euros. Entre elles la Clinica Ginemedex, que ha tret a moltes dones d’un problema molt seriós com és un embaràs no desitjat.

Independentment de que s’han d’evitar els embarassos no desitjats, i avui hi han suficients mitjans per evitar-ho, sempre hi ha el marge d’error, un error que les dones tenim el dret de corregir.

No m’ho puc creure que encara estiguem així. L’Opus té molt poder i si badem anirem reculant i ells avançant.

.

¿qué passarà si guanya el PP?

!Que no torni, mai més!

!Que no haguem de patir! Si fóssim independents ja ho hauríem solucionat.

Ideologia de "pret-a-porter"

M’ha arribat un article publicat al Regió 7 sobre el increment de l’IBI a Manresa, en copio un extracte

L’hegemonia neoliberal de l’IBI

Les darreres setmanes aquest diari (el Regió 7) ha reflectit una “polèmica” d’aquelles de llibre que són d’estudi de qualsevol manual de política, sociologia…

D’una banda, els “dolents recaptadors”: L’equip de govern de l’Ajuntament que mitjançant l’impost de béns immobles (IBI) i la revisió cadastral volien incrementar de forma extraordinària la pressió tributària al a ciutadania; d’altra banda, els “bons”: tothom que s’oposava a aquell suposat increment extraordinari de la fiscalitat.

Hi ha hagut limitacions reals i evidents en un procés de revisió cadastral que enguany, a diferència de l’anterior de 1997, pràcticament ha estat totalment centralitzat per decisió del govern espanyol, que és qui en té la competència. Cal que tothom sàpiga que l’IBI com la revisió cadastral ambdós estan regulats per la legislació estatal del règim local i del seu finançament. El conjunt de la regulació del finançament local comporta una realitat totalment injusta amb la major part dels ajuntaments catalans.

En aquest context estructural ha esclatat la polèmica sobre els impostor locals, en concret el IBI, l’únic on l’ajuntament té marge per poder obtenir recursos suficients per poder, després prestar els serveis dignes que donin desposta a les necessitats de la ciutadania.

En aquesta polèmica trobo molt preocupant l’evident hegemonia cultural i política del discurs neoliberal: “menys impostos” ( i també més seguretat. oi?), en una societat on tothom només té drets i ningú no té deures. La màxima expressió d’aquest “només drets i no deures” és negar el pa i la sal a l’administració quan recapta i després reclamar-li un increment de recursos per la pròpia realitat que es representa..

Mentre no arriba el George Bush de torn, les esquerres que governem intentarem “administrar” els recursos econòmics escassos per garantir el mínim de cohesió social, prestant serveis, fins i tot els que no ens corresponen em una distribució competencial i financera inadequada.

Xavier Rubió Cano. President d’ICV del Bages, Berguedà i Solsonès.

Li hauria de passar al Xavier Rubio el discurs dels seus companys de partit de Santa Perpètua, i potser arribaria a la conclusió que ser neoliberal o d’esquerres es veu que depèn de si governes o estàs a la oposició, es a dir que la ideologia es com el pret a porter, que la pots canviar sovint.

O potser, ¿ICV de Santa perpètua s’han constituït en l’ala neoliberal del partit?

ICV es treu la careta

Ahir vaig viure un dels episodis més penosos de la meva vida política. Em recordava al PP de després de les eleccions, quant creien que a base de esbroncades al Congrés farien caure el govern. Recordo la aleshores diputada García Valdecasas aguantant la pancarta AGUA PARA TODOS, episodi que molts del PP ara voldrien oblidar.

A l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda, després de 28 anys hi ha hagut canvi de govern, ICV ha passat a la oposició i ho porten molt malament. Igual que el PP, no accepten la derrota, per cert amb el mateix argument de CiU, no volen acceptar que a pesar de ser la formació més votada, la resta, la gran majoria, no els vol al govern.

Ahir en el Ple de l’Ajuntament, amb la excusa de la aprovació de les ordenances fiscals, varen congregar unes desenes de militants, alguns de les poblacions veïnes amb l’objectiu de rebentar el Ple i “provocar” la caiguda del govern.

El seu “objectiu” era que Alcalde (PSC) es desmarqués de la regidora d’Hisenda (ERC) i entrar ells a govern., Això es el que havien explicat a la seva gent, segons una font dels seu mateix partit. La bronca va ser constant, esperaven que l’alcalde fes buidar la sala de Plens, però no els hi va donar el gust.

Han volgut aprofitar un tema delicat com és la pujada d’impostos, que ells la van preparar molt més elevada, per fer demagògia de la més barata.

En realitat no els importa massa el rebut de l’IBI el que els importa es recuperar com sigui les cadires.

De la mateixa manera que van governar amagant informació, ara ho continuen des de la oposició, desinformant, creant confusió i no permetent que els Plens es puguin desenvolupar amb normalitat, la gent que va venir a escoltar el debat i a informar-se no ho van poder fer.

En moment de crisi es quant els hi cau la careta i els coneixereu.

Pressupostos 2008. Fi dels sainet

Darrer dia de Ple

Pressupostos 2008.

D’aquí poc s’acaba el sainet de la negociació dels pressupostos 2008.
A la primera legislatura tant IC com Erc vàrem anar pel nostre comte, va ser esgotador i per poca cosa. Un cop aprovats, vaig parlar amb amb gent del PSC i vàrem concloure que hagués estat més positiu per a tots si haguéssim consensuat unes línies de treball d’acord amb el govern de Catalunya. El problema es que els caps de premsa no en volen ni sentir a parlar, tots neguitegen per la por de que al final el protagonisme sigui del PSC i nosaltres no en traiem “rendibilitat”.
I així ens ha anat. En les meves àrees he intentat treballar d’acord amb les conselleries, naturalment que de Medi Ambient (IC) no hi ha hagut entusiasme, d’alguns departaments més que d’altres, de Sanitat, una mica més.
I arribem al final, ja toquen a eleccions.
Clar que ara no hi ha un Rubalcaba per negociar sinó un Lopez Garrido que no es distingeix per la seva sagacitat negociadora sinó més aviat per la seva arrogància i la Tere Cunillera que porta tant de temps a Madrid que sembla ser que per ella Catalunya és només una bossa de vots.


No ens ha acceptat cap esmena,( ho sento pels alcaldes d’ERC), en canvi CiU vota que no i els accepten gran quantitat d’esmenes per els municipis governats per CiU. ¿La raó? Segons la Cunillera, que els necessiten al Senat.

Al Senat, la Entesa pacte algunes esmenes, el Jordi Ramon treballa unes bones partides per els agricultors. CiU encara força més, el Madí tiba tiba la corda, fins que el PSOE veu més pràctic que vagin cap el veto.

A mí em va estranyar la actitud de CiU, amb tot el que ja havien aconseguit, em va semblar més un pacte d’estat del Duran amb el Zapatero, ja que en el fons un veto al Senat és millor per al govern ja que després segur que l’aixeca al Congrés.

D’aquí unes hores, votarem a favor del veto. No servirà de res, s’aprovaran, una vegada més seran uns pressupostos que no son justos amb Catalunya.

Comiat de la Comissió i del Congrés

He celebrat el comiat de l a Comissió amb un dinar a un restaurant a prop del Congrés. Aquest dies els restaurants de Madrid tenen feina, a la taula del costat celebraven un dinar els membres dela CNE, on per cert hi ha també catalans
Naturalment no repeteixo les alabances que he rebut, el que sí es cert que vaig entrar a presidir una Comissió complicada on el debat sobre l’aigua havia creat un clima molt tens. He procurat ser el màxim de equànime i amb una mica de mà esquerre hem arribat al final amb un clima molt més distens.
Si be des del partit sembla que la gent som per usar i llençar, almenys des de fora els “feed backs “ que contínuament m’arriben, ja sigui de periodistes de parlamentaris o de membres del govern, em deixen el gust d’una feina ben feta i ben valorada.

Aviat els cotxes portaran etiqueta verda.
Un regal de darrera hora, el secretari per el canvi climàtic m’ha confirmat que abans d’acabar s’inclourà la etiqueta verda per els cotxes.
Serà obligatori que els cotxes portin una etiqueta informativa de la eficiència enregètica en quant al consum de combustible i emissions de CO2.
Es una feina que l’hem treballada des d’ERC i que per fi es materialitzarà.

Sobre la cimera de Bali

Avui he presidit la darrera sessió de la Comissió de Medi Ambient.
Ha estat l’endemà d’una festa que organitzen els periodistes i que sol acabar a altres hores de la matinada. Això ha fet que la comissió no ha estat molt concorreguda, i “ses senyories” s’ho han perdut, ja que hem gaudit de la presència del secretari general per la lluita contra el canvi climàtic Don Arturo Gonzalo Aizpiri, que pràcticament acabava d’arribar de Bali i ens ha explicta l’entrellat de les negociacions i la rellevància dels acords assolits.
Un cop vistos els papers de la declaració, coincideixo amb ell, que Bali ha estat una fita històrica.
Hi han uns precedents degut principalment a que la societat ha anat influint en els polítics:
*el secretari general de la ONU, declara prioritari la lluita contra el canvi climàtic.
*El Consell de la UE aprova un paquet d’accions per el 2020
*Els EEUU celebren un congrés per el control dels grans emissors
*Austràlia, després d’un intens debat electoral s’adhereix al protocol de Kioto.
*L’Informe sobre el Desenvolupament Humà, pren com tema monogràfic el canvi climàtic.
Si ens ho mirem des de una perspectiva global, Bali suposarà una fita històrica.
La grandària de l’acord es
- que s’hi han sumat tots, països desenvolupats, països emergents i països encara en via de desenvolupament
- que s’ admet la evidència del canvi climàtic i que tots reconeixen la necessitat d’adoptar mesures urgents.
-Que es reconeix la necessitat de reduccions profundes d’emissió de gasos d’efecte hivernacle.
-La necessitat d’objectius quantitatius,
Ara comencen la negociació formal per arribar a un acord en el 2009, acord que inclogui un objectiu a llarg terme de reducció d’emissions.
Es important el paper que es dona a la adaptació al canvi climàtic, que recull la gestió i estratègies de prevenció de desastres, la inclusió d’incentius positius per els paíssos en desenvolupament i la aproximació sectorial, es a dir amb la presència dels sectors implicats, no només medi ambient.
Això son quatre apunts, quant es publiqui el diari de sessions ja afegiré el link.