Dilluns 30 d’octubre. Primer debat sobre l’Estatut.

Avui, un dilluns de pont, vaig a un debat a Radio Sabadell. Quan arribo comprovo que dos tertulians ho fan per telèfon. A mi no em fa res, perquè vinc de Santa Perpètua, però altres venent de més lluny i han hagut d’anul·lar altres coses per venir, és lògic que es molestin.
La postura del PP, ja és clara: declarar l’Estatut com una reforma encoberta de la Constitució Espanyola. Així volen evitar que s’aprovi la reforma de l’Estatut només amb majoria absoluta.
De fet l’Estatut no els preocupa massa, en realitat l’únic que els preocupa és tornar al poder quan abans millor, quan tornin ja es preocuparan d’anul·lar totes les lleis que calguin.
L’Aznar ja va proclamar que donava per tancat el procés autonòmic. La lectura que fa de la Constitució el nou Estatut de Catalunya na en contra del seu concepte d’Estat centralista i amb un poder central fort i controlador.
En realitat la campanya que estan promovent és ja una campanya pre-electoral, com sempre el que els hi dona més vots és anar contra Catalunya , és a dir els catalans, aquesta vegada sense vergonya van a totes.

Divendres, 28 d’octubre, narcolèpsia.

Narcolèpsia; una malaltia que no coneixia, m’he trobat amb un representant de l’associació de narcolèptics, Una malaltia rara, que no té cura. Poc coneguda, això vol dir que passen un calvari fins que els hi diagnostiquen, Hi ha un medicament que pot ajudar, però els hi ocasiona una despesa de 120 euros per mes. Intentarem ajudar, encara que el fet que s’aprovi una proposició no de Llei, no vol dir que el tema és resolgui d’immediat.
Abans he estat a la conferència de premsa, el Pep Canal ha presentat la proposta alternativa al 4T cinturó junt amb les nostres esmenes als pressupostos de l’Estat.
Després de molts nervis, per fi hi ha un acord, no es desenvoluparà un 4t cinturó en el Vallés.
La partida es destinarà a millorar les connexions entre el Baix Llobregat i el Vallés i a la millora de la xarxa capil·lar dins el Vallés.
Hem guanyat una batalla.

Dijous 27 d’octubre. La nova Llei del Medicament.

Avui no hi havia activitat parlamentària, però m’he quedat a Madrid perquè tenia una cita al Ministeri de Sanitat, el subsecretari em volia comentar la nova Llei del Medicament que demà divendres anirà al Consell de Ministres.
Serà una llei conflictiva, perquè perjudicarà els ingressos de les toca interessos de companyies farmacèutiques, a Catalunya resta encara un cert teixit industrial que dona feina a molta gent i no convé que segons quines decisions accelerin la seva desaparició.
La nova investigació en biotecnologia ja està en un 80% a Madrid, a Catalunya només hi ha el 6%estatal. Doncs, queda protegir la nostra indústria farmacèutica tradicional.
Per la tarda encara estem tancant acords amb el PS, acords sobre esmes als pressupostos, al final he hagut de marxar sense tenir les esmenes signades, el Mishel i el Joan Puig es queden fins demà. He hagut de marxar perquè a Sabadell m’esperaven en un acte sobre la nova llei d’Ensenyament.

24 d’octubre, dilluns. Comiat del cònsol hongarès.

Anem convidats pel consolat d’Hongria a la commemoració de la revolució hongaresa i al comiat del cònsol hongarès a Barcelona, Andras Gyulas.Trobo al ambaixador, que ens coneixem de Madrid i li prometo d’intercedir per crear un grup d’amistat amb Hongria. També hi han molts amics, com l’Eloi Castelló, traductor del hongarès al català. No es coneix gaire la curiosa relació d’Hongria i Catalunya, a Hongria hi va haver càtedra de català abans que de castellà

23 d’octubre, diumenge, bon teatre

Avui sí que hem vist una bona obra, és una producció francesa. Extraordinària. El teatre quan es bo, supera qualsevol expressió artística. El problema és que és molt difícil arribar a aquests nivells, més en les condicions en que es fa teatre, els actors quasi bé són voluntaris, no cobren per assajar i en prou feines per actuar, sense companyies estables i amb estudis no reconeguts, exceptuant l’Institut del Teatre, que són estudis superiors i no tots hi poden accedir, és difícil produir obres d’aquest nivell. Tant de talent mal aprofitat. Intento sensibilitzar sobre la greu situació del teatre català, però tothom viu en un espècie de miratge, i no volen veure la realitat

22 d’octubre, dissabte. Reunió decisiva.

Després d’una llarga reunió al local d’ERC de Santa Perpètua, on decidíem la meva posició a les llistes municipals del 2007, hem acabat amb l’acord de que faré el que la secció local cregui més convenient.
El meu instint em diu de no presentar-me, però faré el que ells creguin més convenient.
Per la tarda he anat al teatre amb el Peter.
Convé una mica de cultura. Com es diu vulgarment, no era res de l’altra món.

Divendres 21 d’octubre. Crisi Maragall

En plena crisi de govern a Catalunya, intentem continuar la feina, amb la convicció de que ja passarà. Es una llàstima que la sensació d’unitat a Catalunya, després l’aprovació de l’Estatut al Parlament, i que tant de mal li feia al PP, s’hagi esborrat. No és estrany que la gent estigui desconcertada.
He anat a un dinar de feina, hi ha una partida de 4 milions d’euros, fruit d’una esmena als pressupostos de Medi Ambient de l’Estat. Ens la van aprovar perquè no es creien que es pogués materialitzar. Son 4 milions per estudis sobre temes relacionats amb l’aigua, com ara resoldre el problema dels nitrats. Amb una estreta col·laboració amb l’Agencia Catalana del Aigua, hem arribat a tenir els plecs apunt.
Després he anat al Palau de la Generalitat a un homenatge als deportats als camps de concentració nazis. Molt bé el discurs de Semprún,
I d’allà al Palau de Congressos, ERC reuneix als militants en un acte en suport a l’Estatut.
Molt bé tots els oradors, ¿què passarà amb l’Estatut?

Dijous 20 d'octubre. Preparem pressupostos

Reunió al Ministeri de Medi Ambient.
Abans d’entrar les esmenes als pressupostos, hem quedat que faríem un intent d’apropar posicions i acordar les esmenes . Això vol dir que part de les esmenes seran conjuntes i que per tant seran assumides per el govern.
Es una de les fases més importants de les negociacions, perquè aquestes esmenes sí tenen possibilitats de transformar-se en realitats, les altres, encara que en una jugada parlamentaria, fent una majoria alternativa, s’aprovessin, després tenen poques probabilitats de prosperar, perquè el Ministeri ja s’encarregaria de deixar-ho en un calaix.
Per altra part, esmenes de molts milions desequilibren e pressupost, i com que no hi ha majoria, es un cop per al govern. Per tant fa els possible perquè això no passi.
Avio he estat a Medi Ambient, amb el secretari general , la seva secretaria i la Montse Colldeforns, diputada catalana, del PSC, amb qui tinc moltes ocasions de debatre.
La reunió ha estat “cordial”. Hi ha voluntat per part del Ministeri d’arribar a acords, també han vist que fem demandes reals, el que volem es que s’avanci, que es noti el canvi a Catalunya.
Hi ha bastants projectes de passeigs bora-mar, la riera de Calella, la muntanya de l’Estartit, etc. Projectes que ja hi són i que estan encallats, aquest any: operació desencallar.
El secretari va haver de marxar, i vam continuar sense ell.
Ara tenen el llistat, i ens haurem de tornar a trobar per saber el que accepten , el que es quedi fora anirà com esmena.
Vàrem estar 4 hores, de 1 a 5. Ens van portar una amanida, que ens vam menjar sobre la taula de la “Sala de Juntas”.
Ja cap a Barcelona, em trobo a l’avió amb el desembarcament del PP, Zaplana, G. De Arístegui, entre d’altres . Atac anti-Estatut.
S’ho prenen seriosament, ells saben que és el canvi de model d’Estat, antagònic al seu model i ho volen parar com sigui.
També em trobo amb el Dani Fernández i aprofitem la cua per comentar alguns temes pendents que s’han de debatre al Senat.
Em presenta al Conseller Castells i altres personalitats.
Es curiós com el pont aeri serveix de eix de relacions.

Dimecres 19 d’octubre. Estranyes reunions.

Avui he participat en una subcomissió que té per objectiu preparar una Llei que reformi el “Servicio Exterior”.
Es a dir la representació de l’Estat a l’exterior.
Hi han hagut moltes reunions, on han vingut representants de diversos estaments implicats, per donar la seva opinió de com devia ser el Servei Exterior.
S’ha donat el cas de que en algunes reunions només hi eren el representant de CiU u la Begoña de EA. Interessant en quan en exteriors la competència és exclusiva de l’Estat.
Avui , com que tenia cap més comissió he decidit fer acte de presència. M’he divertit molt, ha vingut el president de l’Associació de Diplomàtics espanyols, m’he divertit escoltant que la majoria dels funcionaris que treballen a les ambaixades no saben idiomes o que la web del ministeri d’Afers exteriors no està traduïda al anglès.
El “Servicio Exterior” es un sistema ranci, on s’hi entra naturalment per oposició, fer oposició vol dir estar molts anys sense treballar, o sigui que la primera condició és ser de casa bona, a més no sé com és però la majoria dels diplomàtics son d’ “alcurnia”.
Es important tenir un servei modern i eficaç, amb objectius i amb un sistema d’avaluació, amb els recursos necessaris com deia molt bé el president de l’associació de “Técnicos Comerciales”, però, al final per al PP, la gran qüestió és vetllat perquè no es democratitzi l’accés a la carrera diplomàtica.
M’he rigut sentint al representant del PP, que per cert és diplomàtic, parlant de la apolítica dels diplomàtics.

D’allà hem anat a la TV a gravar el programa Parlamento, que anava de Política Exterior i m’he trobat amb el gran expert de política exterior del PP, Gustavo de Arístegui, un altra diplomàtic, que no perd el de.

Per la tarda he tingut una reunió més seria amb els psicòlegs, el Ministeri està jugant a passar el temps i el problema no te vista de solucionar-se, mentre escric això, estic esperant al Pep Andreu i al Joan Puig que són a Foment a parlar dels pressupostos. Estic ansiosa per veure com ha anat. Demà aniré jo a medi Ambient.
Acaba d’entrat el Joan Herrera al despatx, està amoïnat, com no, per com s'estan negociant els pressupostos, evidentment no podem votar en contra, però podem fer fronts comuns.

18 d’octubre. Fricandó espanyol

Els grups de la oposició tenen tendència al que en “argot” se’n diu “Frikades”, avui li ha tocat al PP i al PSOE. Han presentat una proposta per la igualtat dels títols nobiliaris. ¡Apel·lant a la Constitució del 79, volen que entri la igualtat en la herència dels títols!, jo no n’estic massa al corrent dels temes de la noblesa, però es veu que només es passen els títols entre mascles.
Ho trobo absurd que una institució, basada en la desigualtat per definició, recorri al Congrés, la veu del poble per introduir la igualtat.
La Frikada l’ha defensada una diputada del PSOE, perquè representava que es tractava d’una proposta “feminista”. La pobra ha hagut d’aguantar moltes bromes, ara, la disciplina de grup funciona, pels comentaris la majoria dels diputats i diputades socialistes i estaven en contra, però tots i totes han votat a favor.
La nostra postura l’ha defensada el Tardà, que és la abolició de tots els títols de noblesa, inclòs el reial. Per això ens hem abstingut, perquè ni tan sols hi volem intervenir.

15 d’octubre. Hem salvat el Xúquer

En el “Plan Hidrológico Nacional”, que s’ha modificat per derogar el transvasament de l’Ebre, hi consta el transvasament Xúquer- Vinalopó.
Un cop derogat el transvasament de l’Ebre, que aportaria aigua al Xúquer, seguir amb el transvasament cap el Vinalopó, suposa un perill per el Xúquer, ja que aquest riu té prou aigua per alimentar el Baix Vinalopó.
Escoltant a la Plataforma el Xúquer Viu, ERC van demanar derogar aquest transvasament.
Recordo una reunió al Ministeri de Medi Ambient amb el Secretari General de Territori, i el Director Gral. de Agua, una diputada del PSOE de Alacant i la diputada de IU de València.
El Ministeri entenia els nostres arguments, però la obra ja esta començada i deien que un cop les obres adjudicades no hi havia marxa enrera. La diputada des PSOE tremolava per els vots que podria perdre a Alacant.
Després de varies hores de discutir, vam proposar la alternativa d’agafar l’aigua de prop de la desembocadura, així es preserva el cabdal ecològic del Xúquer, i l’ aqüífer de València.
Van dir que aquesta opció era massa cara i no hi havia res a fer.
Vam mantenir les nostres esmenes al Ple, però com era d’esperar no van prosperar.
Però en acabar el Ple, vaig tenir un apart amb la Ministra Cristina Narbona, i em va dir que estava disposada a analitzar la opció d’agafar l’aigua de l’Azud de la Marquesa, ( la opció del final del riu ).
Avui s’ha publicat que el Ministeri ha rectificat.
Molt bé senyora Ministra, rectificar és de savis.
S’ha salvat el Xúquer.

14 d’octubre. Debat a TV3

Avui he anat al meu primer debat aTV3.
M’ha vingut a buscar a les 10del matí per intervenir 20 minuts en un debat entre 9 persones!. que ha començat a les 12:30.
El debat era sobre la Llei del Tabac, poc es pot dir en 2 minuts. Estic convençuda que hem fet el que calia, cal d’una vegada que els que fumen siguin conscients que els que no volen fumar tenen dret a ambients nets.
Ara bé, la reclamació dels restauradors, de prohibir totalment fumar als restaurants és interessant, posats a fer, més valdria que no hi haguessin menjadors per a fumadors, suposen una forta inversió i poden ocasionar problemes.
Qui vol fumar que surti un moment a fora.
No crec que el Ministeri s’hi apunti, però es pot provar al Senat.

Dijous 13 d’octubre, visita al Sr. Nóvoa

Avui havia quedat per anar a TV2 a gravar el programa Parlamento, encara que suposés anar i tornar a Madrid, però el Mishel, havia quedat amb el delegat de “Costas” a Catalunya, el Sr. Nóvoa, i m’ha interessat més aquesta reunió.
Sort que tenim el pont aeri i no h ha problema per cancel•lar la reserva.
El Sr. Nóvoa, m’ha rebut amb una mica de recel, però quan ha vist que el motiu de la meva visita era simplement tenir informació més precisa, s’ha obert a donar tota la informació que volguéssim.
M’ha confirmat que durant els 8 anys del PP, no es va fer ni un sol projecte a Catalunya. Sort que n’hi havia uns que vetllaven pels interessos de Catalunya i eren decisius,
Ara per fi els projectes es van llicitant. Confirmat el passeig de Balmins de Sitges, serà preciós.
La platja de Cabrera de Mar, també. La gent de la plataforma estaran contents.
El que no veig tan aviat és el passeig de Badalona, perquè l’ACA ha de fer el conductor i senzillament em dona la impressió que l’ACA està inoperant.

Les decisions de Medi Ambient, pensades en clau electoralista estan deixant el país paralitzat.

El vespre he anat al casal d’ERC de Ciutat Vella, a xerrar amb els militants, m’he passat molt bé, es percep l’angoixa per com acabarà això de l’Estatut, intento donar ànims, però la veritat, ja ho veurem.

Dimecres 12 d’octubre. L’ultima botifarrada.

Amb forta amenaça de pluja, ha anat molt bé. Ha vingut la Pilar Dellunde, molt oportuna ja que ha format part de la ponència de l’Estatut i la gent té moltes preguntes. Enlloc de fer discursos , s’ha establert un diàleg i ha estat molt interessant.
Crec que es una bona decisió acabar amb les botifarrades, amb el temps va perdent el to reivindicatiu i es va convertint amb una festa, que no està malament, però no precisament el “Dia de l’Hispanidad”.
En el cartell, el Pep Capdevila hi va posar “La definitiva”, ja ens agradaria.
Haurem de pensar un altra cosa.

Dimarts 11 d’octubre. Compareixences de pressupostos.

Matí Medi Ambient i tarda Sanitat.
Es bastant pesat, venen els càrrecs del Ministeri i en teoria responen a les preguntes, es fa pesat perquè responen el que volen. Els diputats del PSOE en lloc de fer preguntes fan lloances al govern i els del PP el contrari.
De totes maneres em quedo, per veure si donen informació que es pugui aprofitar. El més interessant és al sortir, el Serrano, el director de “biodiversidad”, em dona el nom del funcionari que prepara l’adjudicació del Estudis sobre Aigua dels pressupostos d’enguany. Finalment hauré conseguit passar al ACA 1,5 milions per abordar el problema dels nitrats a l’aigua.

Per la tarda, quan acaba, el Fernando Puig de la Bellacasa el sub-secretari del Ministeri de Sanitat, em presenta la funcionaria que porta l’assumpte dels psicòlegs.
Tenim una bona conversa. Es conscient de que les noves promocions de psicòlegs estan en una situació molt precària.
Després me’n vaig a seure amb el Mishel per repassar les esmenes als pressupostos de Medi Ambient, vaig cap l’aeroport ja molt tard, a l’avió em presenten un alt càrrec de la Conselleria d’Indústria, ell també està preocupat per la Llei del Medicament, em diu que el dijous passa el Consell de ministres.

Dilluns 10 d’octubre. Dependència

Ens trobem a Villaroel, un grup per debatre sobre la Llei de la Dependència, no em volia posar en temes de socials, però de mica en mica hi vaig caient.
Confesso que no sabia que l’assistència social no és un dret Constitucional.
HI ha molt per fer.
No m’agrada el to del Llibre Blanc per la Dependència, no inclou tota la gent que només necessiten una certa ajuda, i a part d’això poden portar una vida independent i poden treballar i aportar a la societat. Només es concentra en la dependència de la gent gran. Un error.
Per la nit vaig a la seu del poble, torno als problemes locals.

diumenge 2 d'octubre. Paraules enverinades

Ahir es va publicar un article de la Pila Rahola, desmesurat i ple de verí.
Pensar que hi va haver-hi un temps que jo l’admirava.
Ha estat a rel de la iniciativa sobre el conflicte Israel-Palestina. La Rahola es vol fer la experta del tema i més aviat sembla a portaveu de l’Ariel Sharon.
De fet aprofita qualsevol ocasió per escopir sobre Carod , Puigcercós i ERC. Ara m’ha afegit a la llista.
He escrit un article, però com que ja sé que no el publicaran, l’afegeixo aquí, en castellà, ja què era per un diari del país veí.


¿Por qué precisamente yo?

Hace unos días, en las páginas de éste periódico, una periodista, ex -diputada, especialista en muchos temas y asidua de todas clases de tertulias, escribió acerca de una iniciativa parlamentaria de una diputada de Erc de cuyo nombre no quería acordarse, pues dicha diputada, soy yo. Rosa Maria Bonàs i Pahisa.


En 1976, como otros muchos jóvenes, decidí pasar unos meses en un kibbutz, aquellos meses se convirtieron en doce años. Años durante los que formé una familia, y me inserté en la apasionante sociedad israelí. La fortuna hizo que fuera a parar al kibbutz Kerem Shalom, allí tuve ocasión de convivir con un grupo de hombres y mujeres comprometidos con la política, de allí salieron los principales movimientos para la paz, algunos se integraron en partidos políticos, “La lista avanzada para la paz”, proyectos como el pueblo mixto de judíos y palestinos, o movimientos como “Mujeres de Negro”, “Existe frontera”, ..etc. vivir en Israel solo era posible si ello implicaba el compromiso de luchar por la paz entre israelíes y palestinos. Fueron años de lucha constante a todos los niveles, de hombres y mujeres de buena fe, palestinos e israelíes que lucharon y siguen luchando contra corriente por una paz verdadera, es decir justa, que implica sacrificios y renuncias por ambas partes.
Al día siguiente de la victoria de la guerra de los 6 días, ya hubo voces en Israel que clamaron por devolver los territorios a cambio de paz, o a cambio de nada como el Profesor Lebovitch.
Mientras una minoría veía que la permanencia de la ocupación hipotecaba la paz y la viabilidad misma del estado de Israel, como estado democrático, la mayoría se dejó llevar por el sueño del Gran Israel.
A medida que se iban multiplicando los asentamientos en Gaza y Cisjordania, el Ejército par la Defensa de Israel se convirtió en un ejercito de ocupación con todo lo que ello implica.
La explosión de la intifada, que sorprendió a algunos, estaba anunciada. A medida que pasaban los años crecía en Israel una nueva generación que no conocía otra situación que la ocupación, la ocupación pasó a ser “normal”.
En 1989, nuestro hijo tenía ya 10 años, fuimos conscientes de que aquel niño tenía ante sí dos opciones: ser soldado de un ejército de ocupación o pasar su juventud en la cárcel, como tantos amigos que se negaron a servir en los territorios ocupados. Decidimos abandonar.
Fueron los momentos más difíciles de nuestra vida. Me sentía plenamente integrada en la sociedad israelí, nuestros hijos asistían a una escuela magnífica, la carrera artística de mi esposo se interrumpiría para siempre, a pesar de todo decidimos exiliarnos y otra vez con 40 años empezar de cero.
Fue muy difícil despedirse de los amigos, nos uníamos al gran grupo de desertores que tiraban la toalla y abandonaban la lucha. Es entonces cuando aseguras que vas a seguir ayudando desde el exilio, que no los vas a olvidar.
Y no los he olvidado, el dolor de la situación de Israel sigue muy vivo y me siento en deuda con el país que me acogió y donde pasé los años más fructíferos de mi vida.
En la situación actual en la que por fin existen las posibilidades de empezar el camino hacia un acuerdo, existe dentro de la población palestina la ilusión de que ahora sí. Ya se están preparando para gestionar su propio estado, un estado libre, sin ejército ocupante.
El desenclave de Gaza, podría ser el principio de la tan esperada solución.
Precisamente en este momento el anuncio del gobierno de Israel de seguir ampliando asentamiento en Cisjordania, lanza el duro mensaje a los jóvenes palestinos de que Israel nunca va a irse, de que nunca tendrán un Estado viable, de que siempre serán ciudadanos de segunda, de que su futuro siempre estará en manos de los israelíes.
Me llegan voces de auxilio desde Israel, voces que nos piden que presionemos sobre el gobierno d Israel, que la salida de Gaza no sirva de pretexto para dejar a Sharon que siga ampliando asentamientos.
El motivo de mi iniciativa era trasladar un mensaje por medio de la Unión Europea al gobierno de Sharon, el mensaje de que debe congelar inmediatamente todo nuevo asentamiento o su ampliación en los territorios ocupados. Para ello pedía recurrir a la congelación de tratados de cooperación tecnológico-armamentísticos condicionando su reactivación a la congelación de nuevos asentamientos, también se pedía a Israel reconocer responsabilidad en la catastrófica situación sanitaria de la Franja de Gaza.
En el texto final transaccionado con todos los grupos de la cámara, se acordó pedir a Israel respetar la legalidad internacional..
El jueves día 29, visitaron el Congreso un grupo de mujeres comprometidas en la lucha por los Derechos Humanos, entre ellas Yolanda Roman de Amnistia Internacional, Ivone Kleinfeld de Macgsom Watch (Israel), Amal Hawash de Palestinian Working Women Society. Pidieron que no las abandonemos, que usemos nuestra mejor arma, la presión internacional.
Quien quiera puede entender porque alguien que realmente quiere a Israel desea que por fin en Israel y Palestina se pueda vivir en paz, que no más familias viendo crecer a sus hijos se planteen el exilio. Para ello es imprescindible terminar con la ocupación, regresar a las fronteras del 67 y volver a la legalidad internacional.
El conflicto de Oriente Medio es muy complejo, para emitir opinión no basta con leer algunos libros y viajar de vez en cuando a Tierra Santa. Solo desde la ignorancia o por motivos personales ajenos al conflicto, alguien pueda definirme como furibunda anti-israelí.
Ante ciertas expresiones publicadas desde éste periódico solo siento tristeza.
He asumido un compromiso y ni los insultos del periodismo amarillo ni las amenazas de ciertos sectores que solo conocen el conflicto desde la distancia van a hacerme desistir.
Una de las personas que éstos días me ha felicitado por la iniciativa, me contaba que la UNWRA tiene psicólogos que están trabajando con niños palestinos para que puedan cerrar los ojos.
Mi deseo es que todos los niños a ambos lados de la frontera puedan dormir con los ojos cerrados en un futuro no muy lejano.
Shana tovà le col Am Israel.
Feliz año a todo el Pueblo de Israel
Rosa Maria Bonàs i Pahisa profunda
Diputada por Barcelona en el Congreso de los Diputados.

Dissabte 1 d’octubre. Consell Nacional a Vic.

La major part es per analitzar el procés de l’Estatut.
Al final algú demana per la proposta contra Israel. Resulta que a Erc hi ha un nucli dur de sionistes. M’hauré d’asseure un dia amb ells i explicar qué està passant allà.
Al vespre, resulta relaxant seure entre amics al Parc del poble , al sopar del Correllengua, arribo a casa amb un somriure, fins el Peter ho nota.