40 anys d’ocupaciò

he participat en un acte a la sala Clara Campoamor del Congrés sobre els 40 anys d’ocupació a Palestina.
He manifestat la meva convicció de que no hi haurà solució al conflicte fins que no s’acabi la ocupació dels territoris ocupats.
Sé que demà rebré correus de gent que creuen que criticar la ocupació és ser anti-israelià, a aquestes alçades crec que qui realment vol una solució per la gent que viu a la regió, de les dues bandes, ha de se realista i entendre que no és pot mantenir un poble ocupat sense pagar un preu molt alt i que mai, mai podran viure en pau. Si això diuen que és ser anti-israelià, no val la pena ni entrar al debat.
Abans de la intervenció he baixat la Declaració Universal dels Drets Humans, la ocupació viola pràcticament tots els 30 articles.
¿Com un estat pretén ser democràtic si manté sota ocupació a milions de persones privades dels seus drets més fonamentals?
.
Hi ha esperança, el pla de pau de la lliga àrab. Proposen relacions estables amb tots els països àrabs, a canvi de tornar a les fronteres del 67 i de reconèixer el dret de retorn dels refugiats. Aquest es el punt on es va encallar Barak. S’ha d’avançar, s’ha d’arribar a un compromís, la gent d’Israel s’espanta de que podria passar si tots retornessin, aquí és son s’ha d’arribar al compromís.
Si els governs d’ Israel no ho fan, i segueixen creient que qui any passa any empeny, és continuaran equivocant.