A Mexic, al Fòrum de l'Aigua

El Fòrum té lloc a un gran centre de convencions, nosaltres els legisladors ens reunim a un hote-museu Camino Real, obra de l’arquitecte mexicà Ricardo Legorreta, inaugurat al 1968. Costa de creure perquè te una arquitectura i uns interiors molt actuals
A la reunió hi assisteixen parlamentaris de Sudamèrica, França, Suïssa, Espanya, i Sud-Amèrica.
Un conferenciant exposa sobre el Canvi Climàtic, dona unes dades molt impactants, realment el canvi climàtic ha començat i no saben a quin ritme els canvis es produiran , el que si sabem és que es produiran,
Intervinc per explicar com afecta al Mediterrani el canvi climàtic i especialment als recursos d’aigua.
De seguida veig que el tema del Fòrum serà declarar l’aigua un dret humà.
Els països més pobres volen que sigui un dret humà. Veig que serà controvertit, potser seria més correcte declarar que l’accés a l’aigua ha de ser un dret fonamental.
Un altra tema important es declarar que l’aigua és un be públic. Nosaltres proposem que sigui un bé de domini públic, ara bé que ni impliqui que no es pugui cedir la gestió a empreses privades.
El que volen països com Bolívia es que es declari que no es pot privatitzar la gestió de l’aigua, naturalment nosaltres no hi podem estar d’acord, la gestió està privatitzada a la majoria dels ajuntaments, ara be els ajuntaments estableixen el preu.
La discussió es molt interessant, els països americans es queixen de que les empreses europees no es comporten igual a casa que als seus països, les acusen de no complir els compromisos, de no construir infrastructures a que estaven compromeses.
El representant de Bolívia diu que la privatitzacio de l’aigua ha provocat morts.
Per altra part els mexicans, que no disposen de cap depuradora, i tenen 11 milions de persones sense accés a l’aigua potable no veuen com poden construir totes les infrastructures necessàries sense capital privat.
Ens en adonem de que parlem llenguatges diferents.
Per la nit estem convidats a casa de l’ambaixadora, hi torbo la Ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, el secretari general d’aigua, Jaime Palop, la Consellera de Medi ambient del País Vasc, el Narcís Prat, representants de companyies espanyoles que estan operant a la zona, també conec a Joaquim Ibarz, corresponsal de La Vanguardia.
La versió de les companyies difereix una mica de les dels parlamentaris americans. La inflació te molt a veure en que les companyies tinguin dificultats per tirar endavant amb les inversions, i també certs problemes locals, com la màfia de Ciutat de Mèxic que rebentava les canonades instal·lades per Gas Natural, ja que temien pel seu negoci de bombones.
En altres casos, les autoritats han augmentat els preus dels servei abans de que es facin les inversions, això ha causat com es be natural molt rebuig.
Foto: Mural del Hotel camino Real

A Teotihuacan amb Esmeralda

Abans d’ahir em van proposar assistir al Fòrum de l’Aigua a Mèxic, a una reunió de legisladors. Així que avui he arribat a Mèxic a les 6 del matí amb un altra diputat del PP i el lletrat de la Comissió de Medi Ambient, per cert català.
Al arribar ens han dit que hi ha també una delegació del Senat i que si ens afanyem a fer les gestions ens podem afegir a visitar les piràmide amb una experta que ens farà de guia.
Dit i fet, després de passar 11 hores a l’avio he anat a visitar les piràmides de Teotihuacan.
Pel camí hem tingut ocasió de veure l’amuntegament de cases i mes cases que cobreixen la terra com un immens mantell. A la ciutat de Mèxic hi viuen 21 milions de persones i es preveu que cada anys se n’hi afegiran 300.000 més.
Els embussos són normals, però la gent ho assumeix, hi ha gent venent menjar pel mig de l’autopista. .
El que ha valgut la pena és conèixer a Esmeralda. Una gran experta en la història de Mèxic, ella mateixa ha investigat les excavacions del que va ser una ciutat de 200.00 habitants abans de ser ocupada pels asteques, avui només un 20% està a la superfície. Hem tingut ocasió de parlar sobre la història de Mèxic, del poc que es coneix entre els mateixos mexicans, i no cal dir de la visió que encara es té des d’ Espanya de l’Amèrica llatina.
Ja per la tarda, assegudes a la terrassa del centre cultural espanyol, hem acabat la jornada de reflexió coincidint en que cal una revisió històrica del que va representar la invasió del continent, potser aleshores alguns entendríem el perquè a Bolívia hi ha de president Evo Morales, i Gustavo de Aristegui (portaveu del PP a Exteriors) no s’atreviria a usar la expressió “populismo indígena”.

Negociar a Madrid

Una de las activitats a que mes ens dediquem al Congrés és a negociar.
A cada proposició no de llei, a cada esmena que fem, a cada nova llei, no cal dir la dels pressupostos.
Clar que si hi hagués majoria absoluta d’un partit, no es negociaria gens, probablement tindria la meitat de feina.
Recordo la negociació de la reforma del Pla Hidrologic que va ser molt dura, però gràcies al Mishel, expert en medi ambient, que em va estar donant suport i assessorament, em va treure molts bons canvis. Aquesta setmana s’acabava el plaç d’esmenes a la Llei del Medicament, una Llei que tal com ha sortit del Ministeri, perjudica a molts col·lectius. Vaig decidir presentar una esmena a la totalitat, i CiU que en un principi dubtava, al veure que jo la presentava, també s’hi va afegir,
Conscient de que per la Ministra Elena Salgado pot ser una bufetada, que el projecte de llei es retiri, fa una setmana, els hi vaig oferir uns punts d’acord per els que podria retirar la esmena a la totalitat.
No va haver-hi resposta fins ahir a la matí, van venir al Congrés el subsecretari Puig de la Bellacasa ( no és català) i la Directora General de Farmàcia, i el que em van proposar va semblar prou en la línia que jo proposava. Per retirar la esmena.
Ha quedat un punt pendent, però també haig de considerar les meves forces, i és millor preservar un clima d’entesa, sinó sempre ens quedarà el Senat.
Com que ja no hi havia tems, de retirar la esmena, ho he anunciat en el Ple, en el moment del debat.
La Ministra molt contenta, però la diputada d’ ICV m’ha deixat verda, mai més ben dit. Es una actitud infantil, com si ells no ho haguessin fet mai, és més un tema personal, entre nosaltres no hi ha química..
En diuen l’art de negociar, no sé és un art però és esgotador, ara bé no deixa de tenir un pel d’emoció, no m’estranya que alguns ens siguin addictes , com el Rubalcaba, això sí , si tenen majoria no ens voldran veure ni de lluny.

Al País Valencià

A la imatge estic a Parcent, al País Valencià, he anat a una manifestació contra un PAI, es á dir una urbanització que cobrirà la muntanya que es veu a darrera. La febre constructora del País Valencià sembla no tenir aturador.
Abans he anat a Altea, on a part de que estan construint a ran de mar, s’està ampliant un port esportiu, el problema es que s’estan carregat un gran camp de Posidonia.
Ahir per la nit vaig estar a Alcoi a fer una xerrada sobre “Dona i República”, i el vespre he anat a Sueca.
El camp del País, està preciós, amb els ametllers florits i poblets com Parcent, els poder públics sembla que no ho valoren massa, la economia està basada en la construcció i sembla que s’han posta d’acord els dos partits (PP-PSPV) a treure el màxim de profit. Per sort encara hi ha gent ferm que lluita per el seu país, tota la meva admiració per ells i el meu suport.

MARES DE MALALTS MENTALS

MARES DE MALALTS MENTALS
Avui he escoltat el debat cara a cara de Puigcercós a Catalunya radio en un transistor mentre anava cap una entrevista de El Global sobre la Llei del Medicament.
Es la primera vegada que presento una esmena a la totalitat d’una llei. La esmena no te possibilitats de prosperar, però hi ha suficients motius per presentar-la, una vegada més el Ministeri de Sanitat presenta una Llei per contenir la despesa farmacèutica basada només en retallades de preus de medicaments, sembla que es vulguin carregar la indústria farmacèutica

El debat ha estat interessant, m’ha sorprès la xuleria d’en Mas, sembla que tracti als ciutadans de retardats.
Afortunadament no som retardats i hi ha més gent del que ell creu que ens en hem adonat de que ens ha venut per els seu afany de sortir a la foto.
La pressió perquè ens sumem al consens serà de campionat, sort de la mani, ens dona forces per aguantar, hi ha molta gent que confia en nosaltres, al menys salvem la dignitat.
El més fort del dia ha estat una reunió amb una Associació de pares de malalts mentals de Sabadell. Amb motiu del la de la dona treballadora han organitzat un acte on diferents convidats amb responsabilitats Polítiques hem escoltat la història de varies mares.
Dones que han de vetllar per la salut dels seus fills i filles. Fills i filles malalts per sempre. Unes històries molt dures, gent que no sé com aguanta i tira endavant.
La Salut Mental ha estat abandonada durant molts anys, s’ha començat a treballar però no es començaran a veure canvis importants fins d’aquí uns anys, la sensació és que no es fa res. Per començar no hi ha ni porus psiquiatres. Es senten molt abandonats.
Hem de fer el possible per tirar-ho endavant, jo ja tinc entrada un proposta al govern de l’Estat, sé que s’està elaborant un Pla Estratègic, ja m’ho vam comunicar quan ho vaig demanar en el debat de pressupostos.
Mentre el oasi català sembla una mica esvalotat.

Paradise Now

Avui havia d’anar al Palau de Pedralbes, a un acte presidit per el President de la Generalitat, en el marc del dia de la dona ¿Quan deixarem de celebrar el Dia de la Dona?
El dia gris i plujós no m’animava gaire i he canviat d’idea, he aprofitat el matí del diumenge per anar a veure una pel·lícula que ja només la fan pel matí.
Paradise Now. Ho he encertat, ha estat tot una experiència.
Ens porta a Nablus (Palestina) al costat de dos amics que accepten suïcidarse per matar israelians..
Qui vulgui entendre una mica més el conflicte palestí que la vagi a veure, però que no esperi un pamflet contra uns i altres, és molt més que això. Els que diuen que és anti-israeliana, és que no l’han vista. La pel·lícula no intenta commoure l’espectador, ni justificar els atacs suïcides, intenta que ens acostem a una realitat, amb els agents que hi actuen, amb un cert humor negre, fins i tot hi ha una crítica cap a la societat palestina i els seus dirigents, que decideixen sobre la vida i la mort, però una crítica amb dolor i amor. Sobre tot ens fa copsar la distancia a què viuen palestins e israelians, encara que només estiguin a mitja hora de cotxe.
La pel·lícula, com tota obra d’art, no dona respostes, sinó que planteja una realitat complexa i ens planteja moltes preguntes. No parla de la mort sinó de la vida.
¿Quan de temps ens creiem que podrem ignorar el conflicte? De veritat algú es creu que és un problema de jueus i palestins?
Fa 20 anys David Grossman, va visitar els camps de refugiats palestins i en va escriure un llibre ”El temps Groc”, on va explicar perfectament la situació i ja va predir la "intifada". No podrem dir mai que no ho sabíem. Hi han hagut suficients veus que ens ho han explicat, un altra cosa és que ho preferim ignorar .

Relacions diplomàtiques amb Israel

Matí: intervinc en una proposta del PSOE per commemorar l’aniversari de les relacions diplomàtiques amb Israel

Text de la intervenció
España tardó mucho en establecer relaciones diplomáticas con Israel, dice la exposición que las relaciones se iniciaron en 1948 cuando Israel condenaba la España de Franco.
Efectivamente, pero todos sabemos que las relaciones del pueblo judío con España no fueron esporádicas sino que han sido unas relaciones íntimas que provienen de los albores de la historia. Existen indicios históricos que poblaciones de judíos se establecieron a lo largo de la costa mediterránea, mucho antes de que la península fuese cristianizada.
La expulsión de los judíos de las Coronas de Castilla y Aragón ha quedado para siempre grabada en la historia del pueblo judío y es recordada cada año con un día de ayuno, como una de las mayores tragedias del pueblo judío.
Es menos conocido que cuando en 1936 se produjo el golpe de estado contra el gobierno republicano, voluntarios judíos de Palestina formaron parte de las Brigadas Internacionales en apoyo del legítimo gobierno de España.
Sin embargo no sería hasta bien entrada la democracia que España establecería relaciones diplomáticas con el estado de Israel.
Lo que no debemos olvidar es que la aspiración del pueblo judío a vivir en libertad en su propio país solo pudo hacerse realidad después de la gran vergüenza de la segunda guerra mundial,
A pesar de que el regreso de judíos a Palestina, fue constante a lo largo de los siglos, sabemos que judíos expulsados de los reinos de Castilla y Aragón ya se establecieron en Palestina, de hecho hasta el día de hoy existen en Jerusalén familias que siguen conservando la lengua de sus ancestros, el ladino. Como decía a pesar de la presencia constante de judíos en Palestina a lo largo de los siglos y de la presencia creciente desde finales del siglo XIX, no lo olvidemos, consecuencia de los progroms y del antisemitismo europeo, la idea de Herzel de formar un estado propio, no sabemos si hubiera tomado forma si la mayor explosión de odio racial no hubiera ocurrido en el seno de la Europa civilizada.
Fue después de la segunda guerra mundial, una vez conocida la dimensión del holocausto, cuando fue posible la creación del estado de Israel
Los europeos hemos heredado para siempre una responsabilidad con el pueblo judío, el intento de exterminio que contó con la complicidad y el silencio de la gran mayoría de los gobiernos, incluido el Vaticano se ideó, se planeó y se ejecutó en Europa.
El hecho de que en España se concedieran algunos visados por iniciativa individual no nos exime de la culpa colectiva. Los Pirineos no estaban abiertos a los refugiados, todo lo contrario.
Por esto consideramos bienvenida esta iniciativa, porque a pesar de que en determinados momentos podamos estar en desacuerdo con la política de determinados gobiernos de Israel, creemos que no deben confundirse éstas críticas, repito a determinadas políticas de determinados gobiernos de Israel, no deben confundirse éstas críticas con reservas al Estado de Israel y a su pleno derecho de vivir en paz y seguridad dentro de sus fronteras internacionalmente reconocidas.

Precisamente nuestro compromiso con el pueblo de Israel nos obliga a ser críticos cuando creemos que determinadas acciones de su gobierno pueden suponer un obstáculo para la paz de la región, y por tanto condiciona la seguridad del Pueblo de Israel. El derecho legítimo del Pueblo de Israel a vivir seguro dentro de sus fronteras se podrá consumar si se respeta el derecho legítimo del Pueblo Palestino a vivir seguro en un estado viable y sostenible.
La seguridad del Pueblo de Israel no será posible sino se garantiza la seguridad del Pueblo Palestino y su derecho a un Estado.
La viabilidad del Estado de Israel solo será posible si se llega a un acuerdo con el Pueblo Palestino, un acuerdo para siempre, un acuerdo entre iguales de respeto y cooperación.
Son muchas las heridas y la sangre derramada que dificultan la salida del conflicto.
Israel y Palestina se encuentran una vez más ante un reto histórico, de la superación del conflicto depende la paz de la región y la paz global, a horas de hoy ya no es necesario argumentar las implicaciones del conflicto en la política internacional
Es importante tener en cuenta el punto 3 de la proposición, la sociedad civil. Especialmente las mujeres israelíes y palestinas, a ambos lados del muro son las que pueden gestar el cambio y por ello nos sumamos a pedir al gobierno que de soporte los esfuerzos de la sociedad civil en su labor para el diálogo entre los dos pueblos.


Un altra punt, les adopcions internacionals, s’aprova per unanimitat facilitar el procés d’adopció-

13 hores: reunió amb una delegació del Parlament suec. Volen intercanviar impressions sobre la situació de la dona a ambdós països.

Tarda: reunió amb l’ambaixador palestí Musa Amer Odeh. Ens comenta la situació després de les eleccions i la estratègia a seguir per Al Fatah.

20:30 conferència de premsa de Carod, Ridao i Puigcercós. Sobre els resultats de la negociació sobre finançament.. S’ha tombat el model del 30 de setembre. No bilateralitat, el govern central fixarà els nivells d’aportació. No a la ponència.
El divendres es parlarà de les inversions.