Paradise Now

Avui havia d’anar al Palau de Pedralbes, a un acte presidit per el President de la Generalitat, en el marc del dia de la dona ¿Quan deixarem de celebrar el Dia de la Dona?
El dia gris i plujós no m’animava gaire i he canviat d’idea, he aprofitat el matí del diumenge per anar a veure una pel·lícula que ja només la fan pel matí.
Paradise Now. Ho he encertat, ha estat tot una experiència.
Ens porta a Nablus (Palestina) al costat de dos amics que accepten suïcidarse per matar israelians..
Qui vulgui entendre una mica més el conflicte palestí que la vagi a veure, però que no esperi un pamflet contra uns i altres, és molt més que això. Els que diuen que és anti-israeliana, és que no l’han vista. La pel·lícula no intenta commoure l’espectador, ni justificar els atacs suïcides, intenta que ens acostem a una realitat, amb els agents que hi actuen, amb un cert humor negre, fins i tot hi ha una crítica cap a la societat palestina i els seus dirigents, que decideixen sobre la vida i la mort, però una crítica amb dolor i amor. Sobre tot ens fa copsar la distancia a què viuen palestins e israelians, encara que només estiguin a mitja hora de cotxe.
La pel·lícula, com tota obra d’art, no dona respostes, sinó que planteja una realitat complexa i ens planteja moltes preguntes. No parla de la mort sinó de la vida.
¿Quan de temps ens creiem que podrem ignorar el conflicte? De veritat algú es creu que és un problema de jueus i palestins?
Fa 20 anys David Grossman, va visitar els camps de refugiats palestins i en va escriure un llibre ”El temps Groc”, on va explicar perfectament la situació i ja va predir la "intifada". No podrem dir mai que no ho sabíem. Hi han hagut suficients veus que ens ho han explicat, un altra cosa és que ho preferim ignorar .