La declaració de Mèxic.

Als diaris ja es polemitza sobre les dues postures, si privatitzar la gestió o no.
Avui ha de sortir una declaració conjunta.
Mentre vaig coneixent la realitat de Mèxic, la ciutat s’està ensorrant perquè els aquïfers s’han buidat.
En tot Mèxic no funciona cap depuradora, totes les aigües negres van directament als rius.
Per tota la Ciutat de Mèxic, hi ha un sol abocador.
No hi ha diners per fer infrastructures, si no intervé iniciativa privada, tindran un greu problema.
Els diputats mexicans, han agraït la nostra postura clara, Bolívia, Veneçuela, Argentina i Uruguai, no volen sentir a parlar de cedir la gestió a empreses privades.
Es diuen moltes barbaritats, em sorprèn la poca preparació de molts parlamentaris, i l’ús que fan de la demagògia.
Anem avançant, els senadors se'n tornen avui i ens quedem el diputat del PP, Hector Esteve, i jo. Sortim a dinar amb els senadors per despedir-els a un restaurant de nova cuina mexicana. Els americans es queden elaborant la declaració.
Al tornar la repassem i tret d’errors de redacció, donem el vist-i-plau.
Cap a les sis de la tarda, quan es disposen a llegir la declaració, arriben un grup de diputats de Bolívia, Veneçuela i Cuba, Urugay I Argentina i comencen a intervenir, el d’Uruguai fa un míting com si estigués al mig d’una plaça. Els acompanyen uns que no són legisladors i comencen a intervenir. Volen que aprovem la declaració del Parlatino, es una espècie de parlament sud-americà. Es un document molt llarg, estem d’acord en general però volem temps per estudiar-ho. Com que no volen, diem que si es així que s’aprovi la declaració de la UE i del Parlatino i avall.
Es crea un comitè de crisi, anem al bar a discutir, hi ah un senador francès que no entén res, vaig a fer-li d’intèrpret, així faig més força amb el Hector. Al final surt un document maxambrat. Quan ja es va a llegir, surt el president del comitè de Medi ambient del Parlatino i diu que sinó s’inclou un paràgraf d’agraïment a les secretaries ell no el signa,
Realment hi ha una diferencia cultural important.
La sensació és que amb els greus problemes que tenim, som capaços de donar tanta importància a una declaració, discutir tantes hores com si ens hi anés la vida, pobres pobles americans, els hi queden molts anys de patir.