Jornada electoral a la RDC

comença el dia en el col·legi


Ens aixequem molt d’hora ja que els col·legis obren a les 6 del matí. Estaran oberts 11 hores des de la obertura formal.
Una anècdota: a dos quarts de 4 de la matinada em truquen a la porta, porten el cafè que havia encarregat per a les cinc,?¿ explicació: a les cinc no tenen prou gent. De fet tots els observadors estem en el mateix hotel, i tots ens aixecarem a la mateixa hora.
Arribem al Col·legi encara fosc i !la gent ja esta fent cua! Ja ha arribat el material i tot s’està posant a punt.
La votació és lenta, la papereta de votació per la cambra legislativa consta de 6 pagines a doble full. Al costat del nom del candidat hi ha la foto. Son llistes obertes, i es vota directament al candidat.
Però és menys conflictiu del que es podia pensar, al menys a Kinshasa, la gent sap a qui vol votar. En un Col·legi situat en un barri molt pobra i amb elevat índex d’analfabetisme, a la gent li costa molt trobar el candidat i n’hi ha que tarden més de mitja hora per votar. La gent s’espera amb paciència, molt maques les dones amb els seus vestits acolorits i els pentinats veritables obres d’art. Llàstima que no es poden fer fotos. Aprofitem per visitar uns monges a prop d’aquest barri “CapLucas”, la superiora resulta que és catalana.

A CapLuca, un home va a votar

A les sis es tanquen els col·legis, la assistència ha estat massiva, les eleccions s’han produït sense incidents, només a l’est s’han cremat uns col·legis a l’est del país, es votarà demà.
Comença el recompte, ja veig que el principal problema serà la claror. A les sis es fa fosc, no hi ha corrent i el llum que els hi han donat no serà suficient. Una dona observadora nacional, els fa anar a buscar espelmes. Estan molt cansats, no els hi han portat menjar en tot el dia. A les 9 acaben el recompte de les presidencials, guanya Bemba per molt.

Ara comença el més difícil, les legislatives. Cap les 11 els deixo, les espelmes es van acabant i encara en tenen per molt.
No em queda més que felicitar al poble congolès per com han portat la jornada electoral, com han superat les dificultats i l’esforç que hi han dedicat.

Comptant vots a la llum de les espelmes.

Primer dia al Congo

comença el dia des de la finestra del Gran Hotel, al fons, el riu Congo


El meu primer dia al cor de l’Àfrica.
Primer, visita a la Missió Electoral de la UE. Ens informen de la gran feina que suposa organitzar eleccions en un país tan gran com la Europa en que no hi han comunicacions, que el transport es fa amb piragua, i on encara hi ha molta gent armada.
Segon visita a les tropes espanyoles. Primera i crec que darrera vegada. Em permeto fe una mica de ironia sobra la independència de Catalunya i crec que no s’entén massa bé. Deixo el tema, estan fent una bona feina. Els exercits han de ser per això, per defensar als ciutadans i permetre un mínim de garanties.
Tercer: reunió amb els candidats a la presidència del país. Hi ha m´3s de 30 candidats, els principals Joseph Kabila i Bemba no hi són. Molts son ex-ministres de Mobotu.
Després, sopar a l’ambaixada. Hi venen un grup de dones candidates a diputades. A la meva taula, hi seu Mme. Bazaiba, independent. Les dones congoleses, són molt potents, sembla que elles seran més capaces de tirar el país endavant que no pas els seus homes.
Conec també al DR. Dalmau, un català que viu al Congo des d’abans de la independència.

el riu Congo al capvespre. Una piragua fa contraban entre Congo Brazzavil·le l la RDC

La R D C

Ja cap el Congo, mentre volem per sobre l’immens mar de sorra del desert del Sàhara, acabo el llibre “Pallassos i Dictadors”.
El títol no és massa encertat, l’ofici de pallasso és un ofici molt digne i necessari. Els dictadors no eren pallasso eren monstres.
Uns monstres, tot s’ha de dir, fabricats per la política europea i nord-americana.
El Congo, a 1960 tenia una xarxa de carreteres de140.000 km., a 1980 s’havia reduït a 20.000. Mobutu robava entre 150 i 400 milions de dòlars anuals.
També aprofito el llarg viatge per llegir l’informe del grup d’experts del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
S’han establert relacions regionals entre República Democràtica del Congo Rwanda i Uganda, a la que s’hi ha afegit Burundi, per analitzar les activitats de grups armats. Les relacions amb Rwanda no han millorat. Uganda no ha nomenat ambaixador a RCD.
A Ituri (província de l’Est), la situació és tensa, milicians segueixen violant drets humans i no hi ha presencia del MONUC ni de les FARDC (forces armades del la RDC). S’han desmobilitzat 15.600 combatents, però no arriben les compensacions econòmiques i “s’han de buscar la vida”.
A Kivu hi han hagut enfrontaments entre elements de Mai-Mai i ex integrants de la CCD-Goma. Alguns ja s’havien integrat a les FARDC però el retràs en el pagament ha generat desercions.
A Katanga la situació encara és més caòtica, els Mai-Mai no s’han volgut incorporar a les forces, hi ha por de problemes durant el procés electoral d’arrel ètnica. Les FARC, son poques i mal equipades.
S’han augmentat els efectius policíacs i s’està elaborant un pla especial d’ajuda humanitària per la RDC. L’ACNUR presta atenció als 388.000 refugiats als 9 països fronteres amb el Congo.
Principal preocupació és l’elevat nombre de casos de violència sexual, en són autors soldats de les FARC i policies.
S’ha discutit l’establiment d’unitats especials de policia que tindrien cura de la protecció de menors. A pesar de que es detecta un augment de menors que deixen les armes, la mancança de programes de reinserció segueix sent un problema, i s’han detectat pressions de grups armats contra desertors.
El conflicte regional que va enfrontar 7 exercits (la primera guerra mundial africana), s’ha apaivagat, però persisteixen microconflictes, provocats per Zimbabwe, Rwanda i Uganda per exercir el control econòmic, directe o indirecte de determinades zones del Congo. Provoquen conflictes ètnics i donen suport a forces para-militars que controlen les explotacions mineres, diamants, minerals, etc.
S’han creat empreses mixtes, pertinents a élites militars i polítiques de diferents països.
Val la pena llegir, conclusió, el Congo està sotmès a una expoliació, les riqueses minerals del país, van a parar a unes quantes butxaques, el blanqueig del diner en importacions de productes bàsics ha fet desaparèixer la indústria local, l’Estat no rep cap benefici de les immenses riqueses del subsòl.
Arribem de nit, ens avisen que ahir hi va haver un míting de Bemba, i van haver-hi morts, la carretera del aeroport a Kinshasa és perillosa, portem escorta.
Estarem a un dels dos hotels que hi ha a Kinshasa, El Gran Hotel.
Avis, a la RDC està prohibit fotografiar.

camí de Congo

Avui havia de ser a la República Democràtica del Congo, però Iberia ens ha fet perdre la connexió de Brussel·les a Kinshasa.
Anàvem a una missió d’observació electoral del Congrés.
Ens hem vists obligats a passar el dia a Brussel·les, no anat malament com introducció passejar per una de les capitals més riques del mon, en gran part gràcies a les riqueses que van expoliar del Congo, que va ser finca particular del rei belga, Leopold.
Avui el Congo, és un dels països més pobres de la Terra.
Per primera vegada, després de 40 anys hi hauran plenament democràtiques ¿recorda alguna cosa?. Amb l’ ajuda pressupostaria de la UE, la ONU hi ha enviat una missió especial la MONUC per preparar les eleccions, també de l’Estat espanyol hi ha enviat un contingent de forces perqué juntament amb les forces europees, garanteixin la estabilitat.
S’ha fet un cens, tasca gens fàcil, és un país molt gran i gairebé sense comunicacions. La població no estava censada des de 1984.
Hi ha hagut un govern de transició, format per representants de les faccions combatents i presidit pel fill del assassinat Laurent Kabila, el candidat Joseph Kabila.
A Kinshasa hi ha tranquil·litat, a les províncies de l’est encara hi han faccions armades.




amb la diputada Fatima Aburto

¿La tercera guerra mundial?

Aquest dies em resulta difícil no parlar de res més que de l’Orient Mitjà, fa una setmana el meu fill es va casar amb una noia israeliana i estan pendents de viatjar o no a Israel per conèixer la família.
Uns amics de Haifa no responen a l telèfon, hem sabut que eren a Tel Aviv repartits en cases d’amics, una cosina del meu home que viu a Haifa, ha vist com queia una “katiuxa” davant de casa seva.
Quan veig les fotos del Líban, les cases derruïdes, penso, a part de les vides que s’han perdut, que no es poden recuperar, quants plans vitals s’han desfet, quants somnis, quants esforços, ¿de veritat es creuen els israelians que després d’aquestes intervencions poden aspirar a viure en Pau? La majoria, també gent com Amos Oz, creu que sí, però sé que fa tres dies va haver-hi una petita manifestació a Tel Aviv en contra de la guerra, i el dissabte se’n va preparar una de més gran, i n’hi hauran més.
Jo, a les manifestacions d’aquí no hi vull anar, perquè sé que hi hauran pancartes antisemites i hauria de marxar.
Ara bé, com diu Noam Chomsnky, guardem-nos dels filosemites: són antisemites als qui els hi agraden els jueus. A més des d’Europa, és molt fàcil recomanar la mà dura quan son els fills d’altres els que moren.
Que no hàgim de recordar aquest calorós juliol com el començament de la tercera guerra mundial.
Com vaig dir i repetir a la Comissió D’Afers Exteriors: no hi ha solució militar al conflicte, ni al terrorisme, llegeixo un article de Rami G. Khouri, on precisament diu el mateix
“there is no military solution to this conflict”. I afegeix:
“La Pau serà possible a la regió si es compleixen tres condicions: àrabs e israelians tenen que ser tractats de forma equitativa, segona, tots els països de la zona tenen que complir la legalitat internacional i s’ha de resoldre de forma “adequada” el conflicte israel-palestí."

Ja fa dècades que Israel estableix zones de seguretat, zones ocupades, línies verdes, línies blaves, etc. Sense èxit.
Israel te que entendre que la seguretat ja no depèn solament de la força.
Si no li fem entendre, podria ser que ens trobessim ja al començament d’un conflicte a escala global.
La gent de seny no ho hem de permetre.

El PP més brut que mai

Avui el ministre d’Afers Exteriors M. A. Moratinos ha comparegut davant la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés per explicar com ha reaccionat el govern espanyol davant el conflicte en el Líban.
Moratinos ha explicat com es va fer la evacuació i la postura del govern, que és demanar quan abans un alto el foc i recomençar negociacions.
El PP naturalment s’ha alineat en a posició Bush-Sharon-Blair-Aznar de no negociar amb terroristes, que el dret a autodefensa implica atacs preventius i què hi farem s’hi hi han baixes civils, és culpa dels terroristes.
Ni la més mínima crítica de si Israel fa un ús desmesurat de la força, es més, han acusat a Zapatero de antisemita per haver demanat a Israel que deixi de causar víctimes civils, no solament a Zapatero sinó al govern socialista de ser anti-jueu.
Els del PP, que sí que han destil·lat un deix antisemitisme per allò de l’amistat amb el món àrab, s’han pujat al carro directament.
No fan cap favor ni a Israel ni als jueus, com he dit a la Comissió i he coincidit amb Moratinos, ser amic d’Israel no vol dir no reconèixer que el govern d’Israel està cometent un greu error polític, i qui no ho diu per por a ser acusat d’antisemita, és un hipòcrita i potser sí que en el fons el que desitja es la fi de l’Estat d’Israel, no per simpatia a la causa palestina sinó per pur antisemitisme. Algunes persones jueves de bona fe no poden dissociar les crítiques al govern d’Israe,l fetes des de l’angoixa per aquells que veiem la impossibilitat d'arribar un dia a poder viure un dia en pau, dels atacs fruit de l’odi, o de l‘antipatia. Que no s'equivoquin, hi han "amics "que són pitjors que els enemics.

On vas Israel

Avui recomano llegir l’article del Mario Vargas Llosa a El País.
El M. Vargas Llosa per raons personals ha viatjat a Israel i va publicar una sèrie d’articles molt interessant sobre la situació política d’aquell país.
Centra l’article en unes paraules pronunciades per un periodista israelià, Gidon Levy, crític amb el govern del seu país, militant en contra de la ocupació de Cisjordània, segons diu ell, perquè no es vol avergonyir-se de ser israelià.
EN Vargas Llosa diu que ell no es vol avergomyir de ser amic dels israelians, per aquestes paraules l'han titllat de "comunista" i d'"antisemita". Em recorda la pluja d'insults que g¡vaig rebre quan vaig presentar dues inciatives, una sobre la situació sanitaria a Gaza i un altra demanant a la Ue d'exercir més pressió sobre el govern d'Israel a fi de fer cumplir la legalitat per acabra amb la ocupació.
JO no m'avergonyeixo de ser amiga d'israelians, perqué a Isarel hi ha gent fantàstica que porta anys i anys en la lluita per acabr amb la ocupació i tampoc m'avergonyeixo de criticar als diferents governs israelians, (encara que alguns "experts" em cataloguin d'"antisemita") per les equivocacions que han anat cometen una rera altra i que han portant al seu poble i al poble palestí a una situació de violència sense esperança i el que és pitjor volen arrossegar a Europa i a EEUU a una guerra contra Iran i Síria..
Fa 20 anys que alguns ja dèiem “de que servirà ocupar territoris per seguretat si qualsevol dia podran arribar míssils des de Damasc a Tel Aviv” a la Pau s’hi arribarà amb el reconeixement dels drets del poble palestí.
Han passat 20 anys i desgraciadament hem fet de Cassandra.
Des de la distància no puc deixar de mirar amb profund dolor el que està passant i amb preocupació de que no sigui el començament d’un conflicte global.

Escalfant motors

Avui al consell Nacional ha sigut d’escalfament de motors per la campanya electoral de la tardor.
Se’ns acosta molta feina.
Sabem que ho tenim tot en contra excepte la coherència i la militància. També tenim al Carod en forma i a Puigcercós disposat a anar de segon, naturalment els sicaris periodistes continuaran disparant, però no ens deixem impressionar per els mitjans de comunicació, la gent n’ha après i ja va sap identificar qui és qui. No cal mirar enrera, es qüestió de fer feina i tirarem endavant, el projecte d’ERC és a llarg plaç i som els únics que tenim un projecte de país de futur, els altres partits no veuen més enllà de cada procés electoral, han acceptat la situació d’autonomia dependent, la situació de la queixa permanent, d’anar cada any a Madrid a plorar, o fer pactes per com diu el Carles Bonet poder “remenar”.
Continuen en la Catalunya de fa 30 anys i encara treuen el tema de qui és més català, qui es diu Mas o Montilla. No se n’adonen de que la societat catalana ja està un pas per endavant de tot això.
Anirem bé, ja ho veureu.