Els dubtes d’ERC

Ahir al debat televisiu, el moment estrella de l’Artur Mas, va ser quant va intentar ridiculitzar a Carod-Rovira, tot acusant-lo de canviar la seva posició respecte a l’Estatut.
Sí, Sr. Mas, ERC va impulsar un nou Estatut, quan CiU feia l’ impossible perquè no sortís, ERC va rebaixar les seves pretensions per arribar a un consens, ERC va sortir de la foto final amb Maragall perquè vostè estès satisfet i no posés més pals a les rodes..
Quan es va començar a pactar a Madrid, ERC va insistir que tots els 4 partits tenien que seure junts a la taula.
Després de la seva foto amb Zapatero, quan es va conèixer el nou Estatut de La Moncloa, ICV en veient que el PSC s’ ho empassava, no va dubtar gaires hores a adherir-se, no fos que les cadires perillessin.
A ERC no ens podíem creure que allò fos tot, que CiU, els gran negociadors, haguessin pactat aquell estatutet.
Però vàrem esperar, vàrem esperar a veure si es complien, potser aquesta vegada, les afirmacions del PSOE de que hi havia marge, quan s’havia pactat a instància de CiU que de cap manera es permetria cap més millora, si la demanda procedia d’ERC.
Alguns ja vàrem entendre que el tema estava tancat, davant de la difícil situació de votar No a una Estatut que havia sortit d’ERC, varen començar a sortir veus dins del partit demanat el vot nul. Altres apostaven definitivament per el NO i d’altres no volien votar el mateix que el PP.
Sí Sr. Mas, a ERC hi ha pluralitat, a ERC és permet el debat, a Erc es permet el dubte.
Els feixistes i els comunistes no tenen dubtes, segueixen els líders amb els ulls clucs i sempre tenen raó.
A ERC ens enorgullim de que formem un partit democràtic, on s’admeten els dubtes, els debats i les discussions, i més en un tema tant transcendental per Catalunya com és una reforma de l’Estatut.
Sí senyor Mas, perquè a ERC hem pensat en Catalunya i no en e les cadires hem optat per la posició més difícil d’explicar, la que segur porta les de perdre en un referèndum, la que pot costar un preu electoral, perquè el nostra projecte és a llarg plaç i no s’acaba amb unes conselleries, sinó en una Catalunya lliure.
La llibertat comença en votar el que és coherent, el que coincideix amb el teu pensament independentment de les pressions, vinguin d’on vinguin.